Astronomia islàmica

Tema: Astrònoms

Paraules clau: , ,

 

Edu3.cat

 

L’astronomia comença amb als mesopotàmics, fa uns 4 mil anys. Després, els grecs, que eren uns grans geòmetres, van donar-li un impuls fonamental. Malauradament, els romans van paralitzar-la. Però els àrabs van preservar l’astronomia antiga i van fer possible els grans avenços del Renaixement.

Contemplar el firmament ens acosta a l’astronomia islàmica, sobretot a la que va del segle VIII al segle XIV. Molts dels noms de les estrelles comencen per la síl·laba al, que en llengua àrab correspon al nostre article el.

L’estrella Algol, per exemple, en àrab era Al Ra’s al Ghul, que vol dir ‘el cap del dimoni’. En regions no gaire llunyanes d’Algol trobem altres denominacions àrabs com ara Aldebaran, Almaaz, Alghena, Altarf, Alphard…

L’astronomia islàmica dedicava molts esforços a determinar amb exactitud l’inici de cada mes, amb finalitats religioses, i a preveure els moviments dels planetes, amb finalitats astrològiques.

Els àrabs feien servir els instruments d’observació heretats dels grecs. Durant segles, aquests instruments van resultar fonamentals per l’observació dels astres.

Les esferes armil·lars permetien reproduir els moviments del Sol, de la Lluna i dels planetes principals. Al començament, eren esferes petites i manuals, però, amb el temps, van arribar a ser tan grans que s’hi podia encabir una persona.

En el centre de l’esfera armil·lar s’hi reproduïa la Terra. Les anelles exteriors indicaven els cercles màxims del firmament: l’equador, l’eclíptica, els cercles polars… Unes altres anelles permetien moure el Sol, la Lluna i els planetes, i unes punxes indicaven la posició de les principals estrelles.

Els àrabs van desenvolupar l’astrolabi que ja tenien els grecs: seria el principal instrument d’observació del firmament durant més d’un mil·lenni -des del segle IV fins al XVII. L’astrolabi era imprescindible pels astrònoms, però també pels viatgers, els navegants, els geògrafs…

L’astrolabi era una derivació de l’esfera armil·lar. Enlloc de representar la volta del cel sobre una esfera, es representava sobre un pla.

L’astrolabi permetia determinar les posicions del Sol, de la Lluna i dels planetes en referència a les principals estrelles, saber les hores de sortida i posta dels astres, i, fent una operació inversa, conèixer la latitud de l’observador. Era un instrument portàtil, molt pràctic, amb el qual s’aconseguia una notable precisió en les mesures.

Els astrolabis van entrar a formar part de la cultura occidental gràcies a les traduccions realizades al monestir de Ripoll, a finals del segle X. Més endavant, grans constructors àrabs d’astrolabis es van establir a Còrdova, Toledo i València.

Els àrabs van ser uns grans especialistes en els moviments dels planetes, basant-se en el sistema planetari proposat per Ptolomeu, al segle II.

Als àrabs devem, precisament, la transcripció de la principal obra de Ptolomeu, l’Almagest, gràcies a la qual coneixem una bona part de l’astronomia grega.