Paraules clau: aurores polars, satèl·lit artificial, Sol, Sputnik, Terra
A finals dels anys cinquanta, els Estats Units i la Unió Soviètica rivalitzaven per posar en òrbita un satèl·lit artificial. Els soviètics, amb l’Sputnik, van ser els primers d’aconseguir-ho. Els nord-americans van tardar uns mesos més, però el seu satèl·lit va fer un descobriment inesperat.
El 31 de gener de 1958, els Estats Units van posar en òrbita el primer satèl·lit nord-americà, l’Explorer 1, destinat a investigar l’alta atmosfera de la Terra. L’aparell pesava a penes 13 quilograms i va estar en funcionament durant prop de 4 mesos. Un dels experiments realitzats per l’Explorer 1 va ser proposat pel científic James Van Allen: estudiar el camp magnètic terrestre.
L’Explorer 1 va descobrir que la Terra està envoltada per l’anomenada magnetosfera, dins de la qual hi ha dos grans anells concèntrics, compostos d’electrons i protons, coneguts com cinturons de Van Allen, en honor al científic. Aquests cinturons es nodreixen de les partícules que envia el vent solar, un vent molt dens cada vegada que al Sol s’originen grans erupcions.
La magnetosfera es veu afectada per aquestes erupcions. Els seus anells estan deformats per la pressió del vent solar. Al costat pròxim al Sol, els cinturons arriben a estendre’s fins a 10 radis terrestres, mentre que al costat contrari arriben fins a 80 radis.
Les erupcions solars estan constituïdes per partícules amb unes agitacions tèrmiques tan intenses que s’escapen de l’atracció solar i viatjen més enllà.
Les partícules solars, bàsicament electrons, viatgen per l’espai a velocitats de fins a mil quilòmetres per segon. Quan arriben a la magnetosfera terrestre són desviades per les línies de força del camp magnètic i acaben interaccionant amb les partícules ionitzades de l’alta atmosfera. Aleshores es desprenen fotons i el fenomen, totalment invisible prèviament, esdevé visible. Són les aurores polars.
Les aurores polars es produeixen dins d’unes zones al voltant dels dos pols de la Terra. Per això es diuen aurores boreals, quan es veuen des de l’hemisferi nord, i aurores australs, quan es veuen des del sud.
S’originen de manera imprevisible. De tota manera, quan hi ha alguna erupció solar forta, és fàcil endevinar que, al cap d’unes hores, tindran lloc aurores a la Terra.
Als països nòrdics, les aurores es veuen com grans telons de llum de colors que cobreixen bona part del cel. Es formen a a poc a poc i poden durar diverses hores. Les formes i els colors no són mai iguals, tot i que predominen els tons verds i vermells. Sovint mostren osculacions semblants a unes cortines; de vegades són com rajos difosos que ondulen.
Les aurores solen tenir tons vermellosos a les parts més allunyades del pol. Per això, quan alguna aurora s’arriba a veure des de latituds baixes com a Catalunya -cosa que succeeix en rares ocasions- sempre es veu de color vermell.
Aquestes fotografies d’aurores han estat obtingudes per l’aficionat català Àlex Roca des del Pirineu de Lleida.
L’espectacle de les aurores és extraordinari. Però disfrutar-lo no és pas fàcil: cal ser en latituds com més nòrdiques millor i que el cel estigui absolutament net.