Paraules clau: Antares, Escorpí, Mart, Sagitari, Voyager
Per a l’ull humà, el color dels astres és gairebé inapreciable, sobretot el dels astres de lluminositat feble, com les nebuloses i les galàxies. En qualsevol cas, el color dels astres és un atribut molt relatiu.
Una de les constel·lacions en què es troba parcel·lat el cel és l’Escorpí. L’estrella principal d’aquesta constel·lació, Antares, té un color rogenc, d’aquí el seu nom, posat pel grecs fa dos mil anys, que significa el rival de Mart, en referència al color roig del planeta Mart.
En una altra constel·lació, Sagitari, hi ha una nebulosa que, aparentment, sembla d’un altre color: l’M 8. Si el cel és net, l’M 8 es pot apreciar a ull nu. Amb l’ajuda d’un telescopi, apareix com un núvol blanc enmig de moltes estrelles.
Però si al telescopi s’hi acobla una càmera fotogràfica, aleshores l’M 8 apareix com una nebulosa intensament acolorida.
El color dels astres no és només un atractiu visual. Serveix, també, per conèixer els principals elements que els componen, i l’estat en què es troben.
El color vermell indica la presència d’àtoms d’hidrogen que reemeten l’energia absorbida de les estrelles en longituds d’ones llargues. El color blau denota la presència de pols perquè les ones curtes blaves, a diferència de les llargues-vermelles, es reflecteixen a les partícules de pols i les fan visibles. El color verd, al seu torn, indica la presència d’oxigen.
És impossible saber quins són els colors naturals de les nebuloses, les galàxies, els cúmuls… perquè, a l’Univers, no hi ha cap patró per poder-los calibrar. En general, els colors de les fotografies depenen de la sensibilitat de la pel·lícula o del tipus de detector utilitzat.
Sovint, els astrònoms contrasten informàticament els colors per fer-los més visibles. També utilitzen l’anomenat fals color, que ofereix unes imatges molt plàstiques, però falses al capdavall, per subratllar detalls que, d’altra manera, serien molt difícils de percebre.
En aquesta imatge del planeta Urà, obtinguda per la Voyager 2, a penes s’hi aprecien els cercles que formen les bandes de núvols. En canvi, en falsejar els colors, la mateixa imatge revela el casquet polar -la zona més vermella- i les franges de núvols que l’envolten a l’equador -la zona blanca.
En una imatge en blanc i negre, la falsa coloració permet que uns nivells suaus de gris revelin uns perfils ben marcats. On a penes s’hi distingeixen formes, hi apareixen nombrosos detalls. Aquesta tècnica s’aplica a les nebuloses, a les galàxies, i a molts altres objectes de l’Univers.
De manera que els colors de les imatges astronòmiques són més artificials que no pas naturals. De fet, als astrònoms els interessen més les formes dels astres que no pas els colors.