Paraules clau: aurores polars, Sírius, Sol, taques solars
Quina és l’estrella més brillant del firmament? Una resposta possible és Sírius, que llueix, efectivament, amb intensitat. Però la resposta correcta és una altra, i és òbvia: l’estrella més resplendent és el Sol.
El Sol és una estrella normal, més aviat petita, i de llarga vida. Tres quartes parts de la seva massa són hidrogen i la resta, heli. Hi ha també altres elements, però en quantitats molt minses.
El nucli del Sol és com una gran central energètica on, a través de reaccions termonuclears, l’hidrogen es transforma en heli. Allí, la temperatura és d’uns 15 milions de graus. En aquest procés es desprenen radiacions gamma, que constitueixen l’energia, la llum i l’escalfor que ens n’arriben.
El globus que veiem a ull nu és la fotosfera, la superfície, que es troba a una temperatura d’uns 6.000 graus.
Quan es mira la fotosfera amb telescopi, s’hi veuen taques. Així és com les va designar Galileu quan les va detectar, desafiant la idea oficial del seu temps segons la qual el Sol, el centre de tota la creació, havia de ser immaculat.
Les taques solars són zones en les quals els gasos es refreden; per això es veuen enfosquides.
Com a gasos que són, les taques solars no són estables. Hi ha dies que n’hi ha moltes, i molt extenses, però també poden passar setmanes sense apareixe’n cap. La relativa abundància de taques respon a un cicle bastant regular del Sol, un cicle que dura uns onze anys.
Cada onze anys, es diu que el Sol està en màxima activitat. Aleshores, abunden les taques i altres fenòmens com les erupcions de gasos, les flamarades… Els qui miren sovint el Sol parlen de grans castells de foc.
La majoria de fenòmens solars són imperceptibles per a la gent, no tenen cap repercussió. Hi ha, però, una conseqüència de l’activitat solar a la Terra que dóna lloc a un espectacle extraordinari: les aurores polars.
Com a conseqüència d’una erupció important, el Sol llança a l’espai núvols de partícules. Aquestes partícules, carregades elèctricament, són atretes pels pols magnètics de la Terra. En contacte amb les parts altes de l’atmosfera, brillen i acoloreixen intensament el cel.
Llum, calor, vida… Les aurores polars semblen festejar l’estrella més brillant, i més important, del firmament.