Certes nits, amb les condicions adequades, Saturn brilla magnífic en el cel. Per molts, Saturn és l’astre més atractiu d’observar.

Saturn brilla com les estrelles més lluents, per això es distingeix fàcilment a ull nu.

Saturn és un dels quatre planetes gegants del Sistema Solar, amb Júpiter, Urà i Neptú. Els quatre gegants són molt diferents de la Terra; es componen bàsicament d’hidrogen i d’heli líquids, i d’una atmosfera completament diferent.

Però el que distingeix Saturn són el seus anells. Els altres planetes gegants també en tenen, però cap no iguala l’espectacularitat dels de Saturn.

Els anells els constitueixen milions i milions de partícules sòlides, des de pedres d’un metre de gruix fins a grans de pols, i giren al voltant del planeta com satèl·lits.

Aquestes partícules, en conjunt, formen un disc enorme molt prim, tant que, a escala nostra, seria més prim que un paper de fumar.

És tan prim que, quan es posa de perfil en relació amb la Terra -un cop cada 14 anys-, a penes es pot percebre ni amb els telescopis més potents. I això que té un diàmetre de quasi 300.000 kilòmetres: com vint-i-dues Terres posades l’una al costat de l’altra.

Saturn té una altra propietat que el fa únic entre els planetes: la baixa densitat. Tot i la grandària i els anells, la densitat de Saturn és un setanta per cent la de l’aigua.

Dipositat en un mar, Saturn, doncs, suraria.

La Terra, en canvi, té una densitat cinc vegades superior a la de l’aigua. El mateix experiment l’enfonsaria sense remei.

Antigament, Saturn era el déu de l’abundància i l’alegria. Ara, Saturn continua esplèndid… visualment.