L’astronomia xinesa és una de les més antigues del món. Va néixer al mateix temps que l’astronomia babilònica, i, durant un llarg temps, va assolir un nivell de coneixements similar al de l’astronomia occidental.

Quan el Sol és a prop de l’horitzó, i hi ha pols a l’atmosfera, no enlluerna. Aleshores, a ull nu, es poden veure els grans grups de taques solars.

Aquesta mena de taques ja van ser documentades per Teofrast, a l’antiga Grècia, però també pels astrònoms de l’antiga Xina.

L’observatori més antic que es coneix el va construir un emperador de Xina l’any 2.600 abans de la nostra era. Estava destinat, bàsicament, a establir un calendari fiable per l’organització social.

Els xinesos sabien fer prediccions de molts fenòmens astronòmics. Coneixien, per exemple, el cicle de repetició dels eclipsis, l’anomenat saros.

Conèixer el saros suposa haver vist i enregistrat molts eclipsis de Sol i de Lluna. Els xinesos sabien que cada tipus d’eclipsi es repeteix al cap de 18 anys i 11 dies, però que es fa visible des de llocs diferents.

El fet és relativament fàcil de descobrir en els eclipsis de Lluna, perquè es veuen des d’una àmplia zona de la Terra, però és molt més difícil de detectar en el cas dels eclipsis de Sol, perquè es veuen des d’àrees molt petites.

A l’antiga Xina, els esdeveniments del cel estaven relacionats amb les pràctiques i activitats civils. Els emperadors editaven cada any el calendari oficial on es donaven a conèixer les festivitats socials i els fenòmens astronòmics, que tenien connotacions astrològiques.

L’emperador tenia a les seves ordres un ministeri d’astronomia, integrat per astrònoms i dedicat a explorar el cel i elaborar el calendari.

La professió d’astrònom, però, no estava exempta de risc. Se sap d’un astrònom a qui varen tallar el cap després d’una errònia predicció d’un eclipsi.

Una de les observacions més remarcables de l’astronomia xinesa va ser l’explosió d’una estrella, el 1054. Van deixar documentat que, de sobte, al cel va aparèixer una estrella que en poques hores va fer-se gairebé tan brillant com la Lluna.

Avui sabem que allò va ser l’explosió d’una supernova, a la constel·lació del Toro, on ara s’hi veu una nebulosa amb les restes de l’esclat.

Curiosament, tot i haver estat un fenomen espectacular i visible des de tota la Terra, no existeix altra crònica del fet que la xinesa, cosa que mostra la relativa superioritat d’aquesta astronomia sobre l’europea, en aquell temps.

Al segle 16, amb l’arribada dels europeus a Xina, es va crear l’observatori de Pequín amb instruments de mesura com els que s’utilitzaven a Europa, més precisos que els antics dels xinesos.

Al terrat de l’observatori hi havia un astrònom vigilant tota la nit per si es produïa algun fenomen imprevist. Quan aquest sentinella, des de la torre, descobria alguna cosa, avisava els altres astrònoms i tots es posaven a estudiar-la.

El que sabem de l’univers comença amb aquests astrònoms, de la Xina i d’arreu del món, antics i moderns, que es passen les nits vigilant pacientment el cel.