Després de la Lluna, és l’astre més brillant de tots. Es coneix com l’estrella del capvespre. Però no és pas una estrella, és el nostre planeta veí: Venus.

Quan Venus es comença a veure, al capvespre, és molt a prop del Sol; per veure’l cal vigilar molt bé l’horitzó de ponent. Després, a mesura que passen les setmanes, Venus es va veient com més va més estona. Crida molt l’atenció per la intensa lluminositat.

Amb un petit telescopi se’n poden distingir les fases. Les fases de Venus, com les fases de la Lluna, van canviant segons la posició relativa de Venus, el Sol i la Terra. Els millors moments per observar Venus, amb telescopi, són pels voltants del quart creixent o del quart minvant, que és quan és a una distància intermèdia de nosaltres: ni molt lluny ni molt a prop.

Venus està cobert d’una densa atmosfera que no deixa veure res del que hi ha a la superfície. Ni les primeres imatges de les sondes Pioneer, de 1978, ni les del Telescopi Espacial Hubble, revelen gran cosa.

Els primers aparells que van aconseguir travessar l’atmosfera i enviar imatges de la superfície de Venus van ser les sondes soviètiques Venera-9 i Venera-10, el 1976. La primera fotografia en color d’un paisatge venusià es deu a la Venera-13.

El 1990, la sonda nord-americana Maguellan va mostrar un paisatge de Venus molt pla, amb algunes regions abruptes, enormes volcans apagats i grans extensions de lava solidificada.

Hi ha formacions orogèniques molt singulars, com ara una mena de bombolles ensorrades, anomenades creps. I el riu de lava més llarg de tot el Sistema Solar: quasi 7.000 quilòmetres.

La superfície de Venus és completament excepcional en el sistema solar. Cap altre planeta no té unes condicions ambientals tan ferotges.

La superfície de Venus té una temperatura de més de 500 graus centígrads, i la pressió és 90 vegades la de l’atmosfera de la Terra. Està permanentment coberta de núvols, de manera que, a les nits, no es veuen les estrelles i, de dia, el Sol és una resplendor difosa.

L’atmosfera conté diòxid de carboni i una mica de nitrogen. Els núvols alts, de gotes d’àcid sulfúric i cristalls de sofre, provoquen un efecte hivernacle. El diòxid de carboni rep la llum solar, i la superfície s’escalfa. Però com que no és transparent a les radiacions infraroges, la calor queda atrapada a la superfície. Per això, l’ambient hi és extraordinàriament calent.

De manera que Venus, deessa de la concòrdia i de l’amor, és, en realitat, un planeta infernal.