La idea de volar, la idea d’imitar els ocells i de contemplar el paisatge des de dalt, i d’enlairar-se encara més amunt en direcció als astres no és d’ara. És un somni molt antic.

Un dels primers d’intentar volar cap a l’espai, diuen, va ser el mitològic Ícar, però se li van fondre les ales de cera a l’aproximar-se massa al Sol.

El primer projecte d’una nau fent voltes a la Terra es deu a Kostantin Tsiolkovski, un científic rus que, al començar el segle XX, va imaginar un artefacte hermètic, habitable i alimentat per l’energia solar. El 1923, l’alemany Hermann Oberth va estudiar seriosament aquesta possibilitat.

Un dels deixebles d’Oberth va ser Wernher von Braun, projectista de coets per l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial, que posteriorment es va establir als Estats Units. Durant dècades, Von Braun va liderar la carrera espacial nord-americana.

Als anys cinquanta, Von Braun va dissenyar una estació espacial en forma de gran roda giratòria, per donar sensació de gravetat als seus habitants. Arthur Clarke, en la novel·la, i Stanley Kubrick en la pel·lícula “2001, una odissea de l’espai”, es van inspirar en aquests dissenys de Von Braun. Però el projecte no va traspassar la imaginació.

El primer intent d’estació espacial va ser, el 1971, quan la Unió Soviètica va posar en òrbita la nau Saliut, que disposava d’escotilles per atracar-hi les naus viatgeres Soiuz. Això va permetre enviar-hi tripulacions que hi van residir durant mesos.

Dos anys després, els americans van iniciar una experiència similar amb la nau Skylab, que va ser operativa fins al 1979.

Però la primera veritable estació espacial va començar quan la Unió Soviètica va situar en òrbita la primera pedra d’una nau que ja és una llegenda, la Mir.

El nucli central de la Mir va ser una Saliuz posada en òrbita el 1986. La Mir va anar creixent a base de nous mòduls que s’hi van anar agregant. Eren mòduls esfèrics o cilíndrics, proveïts de grans plafons per captar l’energia solar, amb funcions concretes, com ara laboratori, habitacle, magatzem, sala de recerca… Van ser transportats per un potent coet dissenyat per un rellevant enginyer de la cosmonàutica soviètica: Vladimir Chelomei.

Durant els seus 14 anys d’existència, per la Mir van passar-hi més d’un centenar d’astronautes. Valeri Poliakov va ser qui la va habitar més temps seguit, és a dir, és la persona que ha viscut més temps seguit a l’espai: 438 dies. La Mir va ser operativa, amb alguns incidents però sempre amb eficàcia, fins al 2000.

El 1996, abans del final de la Mir, va començar el muntatge d’una nova estació espacial, aquesta vegada amb la participació de 16 països, encapçalats pels Estats Units. L’Estació Espacial Internacional, que es com es coneix, actualment es veu brillar al cel com una estrella.