L’Univers és una font inesgotable d’enigmes i sempre serà així, tot i el progrés dels instruments d’exploració. Des de fa anys, els astrofísics tenen davant dels ulls un enigma particularment desafiant.

Per mitjà de telescopis i de satèl·lits, al firmament es detecten, de tant en tant, uns flaixos de llum de durades molt curtes, entre un segon i uns minuts. El que és extraordinari és que cadascun d’aquests flaixos emet una monumental quantitat d’energia: més de la que emetrà el Sol en tota la seva vida (uns deu mil milions d’anys).

La impossibilitat de preveure aquests flaixos, així com la seva curta durada, fa molt difícil d’investigar-los. L’únic que se sap és que les emissions són molt més intenses en les radiacions gamma que en les radiacions visibles. Per això s’anomenen explosions de rajos gamma.

Per detectar les radiacions de tipus gamma s’utilitzen satèl·lits. Un d’aquests satèl·lits, l’italià Beppo-Sax, va enregistrar, el 1997, una explosió de rajos gamma de 80 segons de durada, de la qual va poder determinar el lloc de procedència.

Unes hores després, el telescopi de l’Observatori del Roque de los Muchachos, a l’illa canària de La Palma, va apuntar cap aquell indret. Aquesta imatge testimonia l’esclat… i aquesta quan ja no es veu, dies després.

L’Observatori Europeu del Sud, a Xile, també va obtenir-ne una imatge. Per la seva banda, el telescopi espacial Hubble va enregistrar aquest punt envoltat d’un resplendor.

Per fi, doncs, s’havia aconseguit fotografiar i localitzar una font d’explosions gamma. Però els especialistes continuaven sense poder-ne explicar la causa.

Recopilant totes les explosions enregistrades en els últims trenta anys, i situant-les en un planisferi que cobreixi tot el firmament, es veu que estan uniformement repartides.

Una primera explicació suggeria que podrien ser elements inter-estel·lars que impactessin amb els cometes que envolten el Sistema Solar.

Segons una altra hipòtesi, podria tractar-se d’esclats produïts en estrelles de neutrons dins de la nostra galàxia. Però, si fos així, se n’haurien de veure molts més en les zones de més densitat d’estrelles, i molts menys en les zones allunyades del nucli. Tot el contrari del que mostra la distribució uniforme.

També es va pensar que podrien ser estrelles de neutrons fora de la galàxia, rodejant-la dins d’un halo, com els cúmuls globulars. Perquè es vegin uniformes en el cel no podrien estar més a prop de 300 mil anys-llum, però això implica un problema addicional: un halo tan enorme d’explosions seria visible també a la galàxia veïna d’Andròmeda, però això no és així.

Actualment, es creu que les explosions tenen lloc en altres galàxies. Tanmateix, com han de ser de colossals si es produeixen en galàxies tant llunyanes que no es veuen ni amb telescopis?

Podria tractar-se de xocs entre estrelles de neutrons o entre forats negres. Però per unes emissions tan intenses i tan breus, els cossos que xoquen haurien de ser extremadament petits, d’uns centenars de quilòmetres com a màxim.

Des de la física actual no és possible explicar xocs tan energètics entre cossos tan petits. El misteri de les explosions esporàdiques de rajos gamma continua, doncs, obert.