Tres o quatre vegades l’any, al cel destaca la presència d’estrelles filants, d’estrelles que cauen. Al desembre, cauen les Gemínides.

En aquest cas, els meteors, que és com s’anomenen científicament les estrelles que cauen, procedeixen d’un punt situat a la constel·lació dels Bessons -Gèminis. Per això es coneixen amb el nom de Gemínides.

Normalment, la pluja comença amb pocs meteors. Però el nombre de meteors va augmentant a mesura que passen les hores, coincidint amb el fet que la constel·lació s’eleva sobre l’horitzó i, per tant, es distingeix millor. La pluja de màxima intensitat se sol donar a la matinada, abans de clarejar, quan Gèminis està ben amunt.

Per veure una pluja d’estrelles cal tenir en compte la presència de la Lluna, ja que la seva resplendor no permet distingir els meteors febles. Les millors condicions es donen quan hi ha Lluna nova.

Els meteors són corpuscles molt petits que volten per l’espai i formen grups. Cauen a la Terra atrets per la força de gravetat i s’encenen quan friccionen amb l’aire de l’atmosfera.

L’espectacle d’una pluja d’estrelles sorprèn per la seva varietat. Hi ha meteors lents i d’altres de molt ràpids. La màxima intensitat de la pluja gairebé sempre és al final de la nit. Això té una explicació.

La Terra es desplaça per l’espai a la velocitat d’uns 30 quilòmetres per segon. Els meteors que cauen obliquament, o que cauen per darrere respecte al sentit de la marxa, es veuen desplaçar-se a poc a poc pel firmament, ja que entren a l’atmosfera a aquesta velocitat de 30 quilòmetres per segon.

En canvi, els que s’observen per davant, cosa més freqüent al final de la nit, cauen a una velocitat de 70 quilòmetres per segon. Per això hi ha meteors que sembla que ‘caiguin’ més de pressa que altres.

Hi ha una altra resplendor que impedeix veure pluges d’estrelles, i que té una causa artificial. Per veure estrelles que cauen cal estar en un lloc molt fosc. Des de les ciutats, i des dels llocs on hi ha pol·lució lumínica, és gairebé impossible veure’n.