Història de la Lluna

Tema: La Lluna

Paraules clau: ,

 

Edu3.cat

 

No hi ha res com l’espectacle de la Lluna plena. Però, per què hi ha aquest satèl·lit rondant la nostra Terra?

Fins fa relativament poc, se sabia força bé com es van formar el Sol i els planetes; fins i tot se sabia com es va formar la nostra galàxia. En canvi, paradoxalment, s’ignorava com es va formar la Lluna, l’astre més pròxim.

Una primera hipòtesi deia que, quan es formava el Sistema Solar, la Terra encara no estava del tot densificada, sinó que el seu interior era una massa de matèria fluida rodejada de gas i, per tant, encara no s’havia format l’escorça del planeta. L’alta velocitat de rotació d’aquesta massa va fer que se’n desprengués una part, que aquesta part s’anés separant i que, finalment, es convertís en la Lluna.

Però aquesta explicació va ser descartada després d’analitzar les mostres de materials de la Lluna portades pels astronautes. Són materials notablement diferents dels de la Terra. Per tant, els dos astres no poden tenir un origen comú.

Una segona explicació, admesa durant molt de temps, deia que la Lluna era un astre errant del Sistema Solar desviat de la seva trajectòria per alguna pertorbació causada per un altre astre. En passar, casualment, prop de la Terra, la força gravitatòria d’aquest planeta la va atreure i va quedar orbitant-la per sempre més.

Tanmateix, perquè la Lluna fos atreta per la Terra, les trajectòries respectives haurien d’haver estat molt pròximes, i tots dos astres s’haurien d’haver originat a partir de materials similars. L’anàlisi dels materials lunars apunta, de nou, que aquesta explicació tampoc no és acceptable.

Una tercera explicació és que la Lluna es va formar al mateix temps que la Terra: que tot plegat es va originar a partir del mateix protoplaneta. Segons això, la massa original s’hauria dividit en dues parts i s’hauria creat, alhora, la Terra i la Lluna. Però, de nou, la diferència de composició dels dos astres ho invalida. La Terra, per exemple, té tres vegades més de ferro que la Lluna.

Actualment, gairebé tothom està d’acord que la Lluna va ser un astre intrús que per ben poc no va malmetre el nostre planeta.

Fa quatre mil cinc-cents milions d’anys, quan el protoplaneta Terra s’anava densificant, tenia l’eix de rotació perpendicular respecte del pla de l’òrbita al voltant del Sol. Els dies i les nits se succeïen cada 6 hores i mitja, en lloc de les 24 hores actuals. Aleshores, inesperadament, procedent de la zona dels asteroides, va aparèixer la Lluna i va impactar contra el protoplaneta.

Com a conseqüència del xoc, l’eix de rotació de la Terra es va inclinar fins als 23 graus actuals; els dies i les nits es van fer més llargs i la Lluna es va trencar a trossos. Part de la seva matèria va enriquir la Terra. Les restes van quedar orbitant-la, però es van anar densificant fins que van conformar la figura esfèrica i van tenir una escorça sòlida.

Després, els impactes de meteorits i d’asteroides menors formarien els cràters que la caracteritzen. És la història de la Lluna.