Libracions

Tema: La Lluna

Paraules clau:


 

Es diu que la Lluna ens mostra sempre la mateixa cara. Però això no és exacte: la Lluna ens mostra la mateixa cara… i una mica més.

Quan la Lluna és en quart creixent, al centre, cap a la transició entre llum i ombra, es veuen, ben contrastats, els relleus de la seva orografia. Per això, els dies del quart creixent són els idonis per mirar la Lluna amb telescopi.

Quan es mira la Lluna en bones condicions, no sempre s’hi veu el mateix. De vegades, les muntanyes apareixen més a la dreta, o més a l’esquerra; més amunt o més avall. És a dir, la superfície visible de la Lluna varia lleugerament.

Aquest és un mapa de la Lluna de l’astrònom alemany Johannes Hevelius, del 1647. Els dos cercles indiquen la variació del camp de visió. Més endavant, ja es van fer mapes que descrivien amb precisió cràters de la part aparentment oculta. Com aquest mapa, del 1950, elaborat per l’astrònom anglès Percival Wilkins.

El fenomen que permet contemplar més de la meitat del globus de la Lluna s’anomena libració.

Hi ha diversos tipus de libracions: totes alhora permeten conèixer com és fins al 59 per cent de la superfície lunar.

La libració en longitud és un moviment aparent de la Lluna en sentit, diríem, lateral. Com que la Lluna té una òrbita força excèntrica, quan és a prop de la Terra va més de pressa que quan és lluny. En canvi, l’orientació del seu eix respecte de la Terra es manté sempre igual. Això provoca un suau moviment de balanceig en sentit longitudinal que permet veure un total de 7,4 graus més del seu equador.

La segona libració és la libració en latitud. Es produeix perquè el pol lunar no és perpendicular al pla de la seva òrbita. Això fa que, de vegades, es vegi una mica més pel nord i altres pel sud. En total, aquesta libració permet ampliar la visió 6 graus i mig.

La libració en latitud té una conseqüència espectacular. En el contorn proper al pol sud hi ha les muntanyes més altes de la Lluna, les muntanyes Leibnitz, de fins a 9 mil metres. Doncs bé, depenent de la libració en latitud, quan es mira la Lluna amb telescopi, pot ser que les muntanyes es vegin perfectament contornejades sobre l’horitzó… o que no es vegin en absolut.

La tercera libració és, en realitat, un efecte de perspectiva. Quan la Lluna surt per l’horitzó, se’n veu una mica més la superfície del costat oest. I quan es pon per l’oest, se’n veu més superfície de l’est. L’efecte d’aquesta libració és limitat: només un grau addicional de visió.

Així, doncs, la Lluna mostra sempre la mateixa cara i, de vegades, insinua un tros de la seva cara oculta. Cara oculta? És un dir, avui dia la Lluna ja no amaga res.