Lleó

 

Edu3.cat

 

La constel·lació del Lleó és una de les regions del Zodíac descrites des de l’antiguitat.

La figura del lleó d’aquesta regió evoca el fet que, quan el Sol passa per aquesta zona del cel, al pic de l’estiu, els lleons del desert d’Egipte deixaven de caçar per anar a refrescar-se a la vora del riu Nil.

La principal estrella de la constel·lació del Lleó és Règul, una de les més brillants del cel. Règul està situada exactament sobre l’eclíptica, l’itinerari per on passa el Sol.

Una altra estrella principal de la constel·lació del Lleó és la Gamma. Es troba a uns 90 anys llum de distància. Mirada amb telescopi, la Gamma del Lleó és una estrella doble molt atractiva.

Les dues estrelles estan relativament juntes. La més gran i brillant és d’un color ataronjat i la petita d’un color verdós. La petita gira entorn de la gran molt a poc a poc. Des que va ser descoberta, el 1782, fins ara, només ha recorregut una cinquena part de la seva òrbita.

Al costat de la Gamma del Lleó hi ha moltes altres estrelles. Per exemple, una de color rogenc, una nana vermella, anomenada AD del Lleó.

L’AD està classificada com una estrella variable, tot i que poden passar molts mesos, fins i tot anys, sense que hi hagi cap variació lluminosa. Fins que arriba el moment: aleshores l’estrella augmenta de lluminositat milers de vegades en pocs minuts.

Les estrelles amb erupcions es coneixen des de fa temps, però no se n’han descobert gaires perquè el fenomen que les distingeix dura molt poc. Els astrònoms les anomenen variables eruptives.

Les estrelles amb erupcions van començar a ser estudiades als anys seixanta, quan l’astrònom Williams Luyten va descobrir, a la constel·lació de la Balena, l’anomenada UV. La UV de la Balena és un sistema doble, com l’AD del Lleó, però les estrelles que l’integren són més petites. Es troben relativament a prop de la Terra: a només 9 anys llum; tot i així, es veuen molt febles.

Un planeta que estigués situat al voltant de l’estrella secundària, a una distància similar a la de la nostra Terra respecte al Sol, durant el dia estaria il·luminat amb una tènue llum vermellosa. La temperatura, extremament baixa, faria que la superfície del suposat planeta estigués completament glaçada.

En el moment de produir-se l’erupció, sobre el disc rogenc de l’estrella s’originaria un sobtat i brutal llampec. El llampec il·luminaria, en tons blavosos, el paisatge del planeta durant uns quants minuts. Després, tot tornaria a la normalitat.

Les erupcions d’aquestes estrelles són degudes a l’acció de camps magnètics de molta intensitat. Al seu costat, les erupcions del nostre Sol són insignificants.