Molts descobriments astronòmics s’han fet com si es resolgués un puzle. L’últim puzle astronòmic completat conté la imatge d’una galàxia.

El 1845, l’astrònom anglès Lord Rosse va descobrir que les galàxies eren uns objectes del cel diferents de les nebuloses, i que, algunes, tenien forma d’espiral. Aquesta va ser la primera peça del puzle. Més endavant, es descobriria la naturalesa de les galàxies i la seva ubicació en l’Univers.

El 1929 es va descobrir l’estrella variable BL Lacertae. Era el primer d’un nou conjunt d’astres amb un comportament i un aspecte molt singulars. Ara es coneixen com a blàzars: es tracta de nuclis de galàxies molt actives, altament energètiques. Els blàzars constitueixen una altra peça del puzle.

El 1943, el nord-americà Charles Seyfert va descobrir unes galàxies amb un nucli molt brillant que emetien radiacions ultraviolades molt intenses, originades per matèria que gira a alta velocitat al voltant del nucli.

Després de la Segona Guerra Mundial, es van descobrir unes galàxies fortament emissores d’ones de ràdio. També es va detectar que, des de cada costat del nucli, aquestes galàxies llencen dolls de matèria en direccions oposades. Com que aquest fenomen no tenia cap relació amb els descoberts anteriorment, va constituir un nou element del puzle.

El 1960 es van descobrir els quàsars, uns objectes altament energètics. La naturalesa d’aquests quàsars va ser tema d’una llarga controvèrsia entre astrofísics.

A començaments del segle XX, Albert Einstein va preveure l’existència de nuclis de matèria d’una densitat tan extraordinària que ni la llum no podria sortir del seu interior. El primer forat negre va ser descobert el 1978.

En aquest punt, totes les peces del puzle havien estat trobades: només calia ajuntar-les. Actualment, sembla que totes les peces encaixen i que el joc podria haver-se completat.

La majoria de galàxies molt brillants tenen, en el nucli, un forat negre super-massiu. La matèria que l’envolta es precipita en el seu interior i forma un disc intensament radiant. En alguns casos, un potent camp magnètic fa que moltes partícules s’escapin, emetent una forta emissió de ràdio.

Depenent de l’angle amb el qual es mira cadascuna de les galàxies, el fenomen, des de la Terra, sembla diferent; per això el puzle tenia tantes peces.

Quan es mira la galàxia per damunt, la llum de la zona activa del nucli mostra ràpides oscil·lacions d’intensitat, com els blàzars. Quan la galàxia està inclinada, els fenòmens que es produeixen en el nucli tenen les característiques dels quàsars. I quan es mira de perfil, les imatges són similars a les que capten els radiotelescopis.

Aquest model es coneix com a model unificat, i serveix per interpretar el comportament de les galàxies actives, els blàzars, els quàsars i les radio-galàxies.

Com qualsevol puzle, sembla senzill… un cop s’han encaixat totes les peces.