Darrerament es parla de l’existència de planetes que giren al voltant d’altres estrelles que no són el nostre Sol. Entre els astrònoms hi ha un cert afany per descobrir altres sistemes planetaris. De tant en tant, sorgeixen notícies de noves troballes.

Tot va començar als anys seixanta. Un famós astrònom nord-americà, Peter Van de Kamp, va estudiar el moviment de l’estrella de Barnard, anomenada així en honor a qui la va descobrir, l’any 1916.

Van de Kamp va anunciar que aquesta estrella no es desplaça en línia recta, sinó en un moviment sinusoïdal. D’aquí va deduir que al seu entorn hauria d’haver-hi un planeta, com una vegada i mitja Júpiter, fent una volta cada 24 anys.

Més endavant, el mateix Van de Kamp va anunciar una rectificació a la seva teoria: en lloc d’un planeta, l’estrella de Barnard n’havia de tenir dos: un similar a Júpiter, i un altre una mica més petit, girant amb períodes de 26 i 12 anys, respectivament.

Després, Van de Kamp va continuar revisant les seves deduccions. Cada vegada que donava per acabada una revisió, els suposats planetes canviaven de masses i de períodes. Finalment, el 1982, va proclamar que els dos planetes devien tenir una mida la meitat de Júpiter, i que girarien entorn de l’estrella principal cada 20 i 12 anys.

Altres astrònoms, experts en l’anàlisi de moviments, van estudiar també l’estrella de Barnard, i van arribar a conclusions ben diferents. L’estrella de Barnard no mostrava cap moviment sinusoïdal, per tant, no hi havia cap necessitat de suposar-hi l’existència de planetes.

L’errada era explicable per l’enorme dificultat de percebre i mesurar uns moviments tan petits. El tema va quedar més o menys oblidat fins que, al cap d’uns anys, nous descobriments en altres estrelles van revifar-lo.

En particular quan, el 1983, al voltant de l’estrella Beta Pictoris es va enregistrar fotogràficament un disc de pols.

El descobriment va tornar a entusiasmar els àvids de planetes extra-solars. Però no s’havia fotografiat cap planeta, sinó un disc de pols que, suposadament, podria ser l’origen d’un futur sistema planetari, com va succeir, fa quatre mil cinc-cents milions d’anys, al nostre sistema.

L’octubre de 1995, els astrònoms suïssos Michel Mayor i Didier Queloz van anunciar que, mitjançant una tècnica diferent a les emprades fins aleshores, havien detectat un planeta en una altra estrella, la 51 del Pegàs. Com que les línies de l’espectre d’una estrella es mouen cap a un costat o altre segons si l’estrella s’acosta o s’allunya, van poder determinar que la 51 del Pegàs hauria de tenir al voltant seu un planeta gasós, de la meitat de la massa de Júpiter, fent una volta cada quatre dies.

Amb el mateix mètode s’han detectat, fins ara, uns cinquanta suposats planetes extrasolars. La qüestió, però, continua oberta. Sembla òbvia l’existència d’altres planetes, però encara no se n’ha pogut fotografiar cap.