Sputnik

 

Edu3.cat

 

Al firmament no tan sols s’hi veuen estrelles. Des que es va posar en òrbita entorn de la Terra el primer enginy espacial, s’hi veuen moltes altres coses.

El 4 d’octubre del 1957, la Unió Soviètica va posar en òrbita el primer satèl·lit artificial, l’Sputnik-1. Els Estats Units planejaven llençar també un satèl·lit, però encara no tenien el coet adequat. La superioritat soviètica en matèria d’exploració espacial es mantindria durant anys, fins al 1969, quan els americans van posar el peu a la Lluna.

Un mes després de l’Sputnik-1, els soviètics van llençar amb èxit un altre satèl·lit: l’Sputnik-2. Aquest era més gran que el seu antecessor, pesava mitja tona i, a més, portava un passatger a bord: la gossa Laika.

La resposta dels nord-americans, el 5 de desembre, va ser el Vanguard 1, amb la mala fortuna que el coet va explotar en el moment de ser llençat. I això que el satèl.lit només pesava un quilo i mig!

Aquests eren els inicis de l’anomenada cursa de l’espai. Unes dècades després, el món és un altre, i l’espai pròxim també: ara està atapeït de satèl·lits.

Molts són visibles a ull nu. Són com estrelles que corren lentament. Fins fa poc el més brillant era l’estació MIR però, després de la seva desintegració, el més brillant és la nova Estació Espacial Internacional.

Els satèl.lits es veuen perquè són metàl·lics, lluents, i reflecteixen la llum del Sol. De vegades, la seva lluminositat és variable, ja que tenen formes irregulars i el Sol pot reflectir-se més o menys. Alguns giren, en un moviment de rotació que produeix una intermitència lluminosa.

Si es miren a les primeres hores de la nit, com que és el Sol el que els il.lumina, quan porten un tros de cel recorregut, desapareixen. És quan entren a la zona d’ombra de la Terra. A l’inrevés passa si es miren a la matinada: apareixen inesperadament dalt del cel per anar-se’n cap a l’horitzó.

Es calcula que hi ha entre 70 mil i 150 mil objectes rondant la Terra. Tot un problema planetari cada vegada més important.

Entre aquests objectes només uns 500 són satèl·lits operatius i útils. La resta són últimes fases de coets, peces, maquinària, eines extraviades i fragments de satèl·lits destruits. Fins i tot hi ha seixanta bosses d’escombraries, abandonades per tripulacions poc cuidadoses.

A banda de representar un perill físic per qualsevol nau, els astrònoms també són víctimes d’aquestes deixalles espacials. De vegades s’ha suposat el descobriment d’una estrella nova, i no ha estat més que un satèl·lit geo-estacionari.

I en les fotografies del firmament sovint apareixen les traces d’aquests objectes perduts, testimonis de la cursa de l’espai.