Paraules clau: Sírius, Via Làctia
A l’hemisferi sud del firmament, molt poc per sota del nostre horitzó, hi ha un conjunt de constel·lacions conegut, temps enrere, com la Nau d’Argos. Avui parlarem d’aquesta nau i d’una de les estrelles que la componen.
A la mitologia grega, la nau Argos donava nom als argonautes, els navegants decidits a apoderar-se de l’Anyell d’Or. Amb el temps, els astrònoms van dividir la nau d’Argos, per massa gran, en quatre constel·lacions: la Carina ( o quilla), la Vela, la Popa i la Brúixola.
L’estrella més coneguda de la constel·lació és Canop. És la segona en lluminositat del cel, darrere de Sírius. Des de Catalunya, però, no es pot veure: ens trobem en l’hemisferi nord.
Prop de Canop hi ha una estrella molt singular: Eta de la Carina. Es troba en una regió plena de nebulositats i d’estrelles, enmig de la Via Làctia.
Al voltant d’Eta de la Carina hi ha unes nebuloses molt espectaculars. Es tracta de complexes estructures formades per gasos i molècules de pols, i delicats filaments que deixen transparentar les estrelles del fons. La zona conté estrelles joves i molt calentes, amb temperatures superficials de l’ordre de 30 mil graus. Algunes arriben a ser cent vegades més grans que el Sol, la mida màxima que es creu que pot arribar a tenir una estrella.
Enmig de tot, Eta de la Carina és una estrella excepcional i, alhora, absolutament incomprensible pels astrònoms. De tant en tant, sobtadament, la seva llum varia.
L’estrella era feble i va passar desapercebuda fins a començaments del segle 19, quant de cop es va posar a brillar. Durant uns anys va estar oscil·lant. El 1843 es va convertir en l’estrella més brillant del firmament, juntament amb Sírius. Després va anar reduint la lluminositat fins que, a ull nu, va desaparèixer. En els darrers cinquanta anys ha estat pujant de nou. Ara es pot veure a ull nu.
A les rodalies d’Eta de la Carina hi ha dos components: uns lòbuls units pel centre, compostos d’hidrogen i de pols, i un disc equatorial del qual surten uns dolls de gasos, fonamentalment hidrogen.
No és clar el procés de formació d’aquestes estructures, però és evident que hi han jugat un paper primordial les successives explosions. Diversos estudis indiquen que, al voltant d’Eta de la Carina, podria girar-hi una altra estrella, una estrella que cada cert temps s’acostaria molt a la principal, i que ocasionaria les explosions.
Un altre enigma d’Eta de la Carina és que emet enormes quantitats de radiacions X i ultraviolades, tan enormes que només poden ser produïdes per una estrella que irradiï com cinc milions de sols. La radiació ultraviolada té una banda tan estreta, que podria comportar-se com un làser. Si es confirma, seria el primer làser que es detecta a l’Univers.
Eta de la Carina és una estrella tan energètica que podria trobar-se en la fase prèvia a patir una explosió d’enorme magnitud: el que es coneix com una hipernova.
Si això succeís, el nostre Sistema Solar, tot i que es troba a 8 mil anys llum de distància, desapareixeria. En fi, només és una especulació.