El Sol, afortunadament, és una estrella tranquil·la, estable. Tot i la seva estabilitat, té oscil·lacions i dóna algunes sorpreses.

A les capes externes del Sol, els fenòmens més virulents són erupcions de gasos d’altíssima temperatura. Es produeixen inesperadament, duren pocs minuts i llencen a l’espai enormes quantitats de partícules. Quan aquestes partícules semblen flamarades, es parla de protuberàncies.

L’estudi de les protuberàncies solars va començar a finals del segle XIX, des que es va disposar d’aparells d’observació especialitzats, ja que es tracta de fenòmens no visibles en llum integral.

El 1917 es va fotografiar aquesta protuberància. En aquella època va ser considerada la més gran mai vista.

Dos anys després, es va enregistrar aquesta altra protuberància, d’una alçada de 700 mil quilòmetres, gairebé el doble de la distància que hi ha de la Terra a la Lluna. La flamarada va adoptar una forma tal que els astrònoms, als qui de vegades no els falta l’humor, van anomenar la protuberància de l’Ós Formiguer.

Aquesta altra sèrie de fotografies d’una protuberància en forma d’arc es va fer famosa el 1946. Entre la primera i l’última imatge només va transcórrer una hora.

Durant els anys setanta, els astronautes de la missió Skylab van obtenir imatges del Sol com aquesta.

Des de 1996, però, hi ha un satèl·lit especialitzat a observar el Sol, el Soho, que aconsegueix uns resultats molt valuosos, a més d’espectaculars.

El Soho observa el Sol de manera permanent. Mitjançant una diversitat de mètodes, el Soho estudia l’atmosfera solar i els fenòmens de cadascun dels principals elements químics que la componen. El Soho mostra, en qualsevol moment, l’activitat dels gasos de la superfície, les protuberàncies i la corona que envolta el Sol.

Aquestes són algunes de les protuberàncies fotografiades pel Soho. També ha captat erupcions que han llençat enormes núvols de partícules cap a l’espai. Les formes arcades d’aquestes erupcions són degudes a la influència del camp magnètic solar.

El 4 de gener de 2002, el Soho va captar una erupció particularment grandiosa. Va començar a dos quarts de deu del matí. Al cap de mitja hora la zona més intensa, que abastava una bona part de la corona, ja tenia una alçada del doble del diàmetre solar.

Va llençar a l’espai milers de milions de tones de partícules a una velocitat de més de 3 milions de quilòmetres per hora. L’erupció, segurament la més gran que mai s’ha vist, va durar unes quatre hores.

El Sol va néixer fa 5.000 milions d’anys i està a la meitat de la seva vida. Serà una estrella que arribarà plàcidament a l’ancianitat però, mentrestant, no pararà de donar mostres del seu extraordinari poder.