Paraula clau: Sol

Activitat solar

El Sol, afortunadament, és una estrella tranquil·la, estable. Tot i la seva estabilitat, té oscil·lacions i dóna algunes sorpreses.

Altres eclipsis

Gairebé tothom coneix els eclipsis de Sol i de Lluna. Però, en realitat, hi ha més classes d’eclipsis.

Asteroides

Els asteroides són uns astres minúsculs que, suposadament, havien de juntar-se per formar un nou planeta. Però Júpiter, el planeta gegant, no els ho va permetre.

Astrologia

De vegades, els cinc planetes més brillants es veuen agrupats. Aquestes coincidències planetàries, tan singulars com espectaculars, desperten, segons com, temors molt irracionals.

Astronomia maia

Al continent americà, molt abans del descobriment de Colom, el planeta més apreciat i reverenciat de tots era Venus.

Aurores polars

A finals dels anys cinquanta, els Estats Units i la Unió Soviètica rivalitzaven per posar en òrbita un satèl·lit artificial. Els soviètics, amb l’Sputnik, van ser els primers d’aconseguir-ho. Els nord-americans van tardar uns mesos més, però el seu satèl·lit va fer un descobriment inesperat.

Cel des de llunes

La Lluna sol presidir el firmament, però, com és el firmament des de la Lluna? Què es veu des del nostre satèl·lit?

Centaure

La constel·lació del Centaure conté l’estrella més pròxima a la Terra, després del Sol, i una estrella que s’assembla al Sol.

Cicle de la Lluna

Cada mes hi ha una nit de lluna plena. Però, de vegades, en un mateix mes hi ha dues llunes plenes.

Cometes

Vénen de molt lluny, de molt més enllà del Sistema Solar… De vegades, naveguen molt a prop de nosaltres. Són els cometes.

Cometes que cauen

Els cometes són astres molt espectaculars, però molt petits i vulnerables. Tan vulnerables que a vegades es trenquen a trossos, o cauen sobre altres astres.

Copèrnic

Que la Terra gira al voltant del Sol és una realitat que, tot i la seva evidència, ha tardat molt a ser acceptada. Sembla increïble que un fet tan conegut avui dia, hagi resultat tan dubtós i tan misteriós durant, gairebé, dos mil anys.

Dimensions de l’Univers

L’Univers té unes dimensions que a nosaltres, habituats a les mides de la Terra, ens resulten incomprensibles.

Eclipsi total

Diem que hi ha Lluna nova, però, en realitat, la Lluna nova no es pot veure, perquè es produeix quan està en conjunció amb el Sol que enlluerna i no deixa veure res.

Eclipsis de Lluna

Quan la Lluna està en fase plena, el Sol la il·lumina de cara, de manera que la Terra es troba entre els dos astres.

Eclíptica

En el transcurs d’un any, el Sol recorre un determinat itinerari pel firmament. Aquest itinerari es coneix com l‘eclíptica’

El gran ull

A Egipte, representava l’ull de Ra; a Grècia, l’ull de Zeus, i a l’Islam, l’ull d’Al·là. És el gran ull que ens observa, el déu astral per excel·lència, el Sol.

El·lipsi de Lluna

La distància que ens separa de la Lluna, en termes humans, és enorme. Però, a escala còsmica, és insignificant.

Enigma de l’anell

Hi ha mesos que el planeta Saturn desapareix de la vista. L’òrbita de la Terra al voltant del Sol fa que Saturn es trobi, visualment, darrere del Sol.

Equinocci

Hi ha un dia de l’any en el qual, per als que viuen a l’hemisferi nord de la Terra, comença la primavera. I per als que viuen a l’hemisferi sud, comença la tardor. És l’equinocci.

Errades

L’astronomia és una activitat celestial, però a la vegada, humana. Per això, l’exploració del cel no està exempta d’errades.

Estació Espacial

Un dels projectes d’exploració de l’espai més notables és l’Estació Espacial Internacional. Es tracta d’un satèl·lit artificial, habitat permanentment, destinat a la recerca científica i tecnològica no militar.

Fantasies

Quan hi ha Lluna plena, és una bona ocasió per mirar-li la cara, aquesta cara que sempre ens ensenya. Segons com, hi veiem dos ulls, un nas, una boca…

Final del Sol

El Sol emet energia perquè és com un gran forn en què el combustible és l’hidrogen. Però, a la llarga, el combustible s’esgotarà i el Sol es convertirà en una estrella gegant vermella. Serà el final de la vida del Sol.

Formes

Antigament es creia que l’Univers consistia en un conjunt d’esferes encavalcades entre si, amb la Terra com a centre comú. Tot tenia forma d’esfera, no era concebible cap altra forma.

Formes dels astres

A l’Univers, no hi ha cap astre amb la forma d’una piràmide, o amb la forma d’un cub, d’un prisma… No hi ha cossos amb formes poligonals: l’habitual són les esferes.

Fotografia

L’astronomia és una ciència fonamentada en les imatges, en les imatges que resulten de mirar amb els ulls, amb els telescopis, amb els satèl·lits, amb les sondes… Un dels reptes és com mirar més lluny; l’altre com enregistrar el resultat de les mirades.

Fotosfera

Quina és l’estrella més brillant del firmament? Una resposta possible és Sírius, que llueix, efectivament, amb intensitat. Però la resposta correcta és una altra, i és òbvia: l’estrella més resplendent és el Sol.

Grup local

El Sol és una de les cent mil milions d’estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia. Està situat, i nosaltres també, a prop del pla de la Via Làctia, cap a una de les vores.

Hèlix

Una de les constel·lacions per on passa el Sol en la seva navegació anual és Aquari.

Influència dels astres

La proximitat de la Lluna influeix sobre els mars i els oceans i dóna lloc a les marees. D’altra banda, sense la llum i la calidesa del Sol, no existiria la vida. Però, a part d’aquests casos pròxims, ¿es pot parlar d’una influència dels astres sobre la Terra i els seus habitants?

Interacció amb la Terra

Quan la Lluna és plena, rep la llum del Sol de cara, de manera que la seva resplendor impedeix la visió de bona part dels astres febles.

Llum cendrosa

Quan hi ha lluna nova vol dir que la Lluna, vista des de la Terra, ha passat molt a prop del Sol, tot i que no exactament per davant, perquè en aquest cas hi hauria hagut un eclipsi solar.

Magnituds

Els astrònoms mesuren la intensitat lluminosa dels astres amb una escala que se’n diu de magnituds. En aquesta escala, una unitat més vol dir brillar dues vegades i mitja menys. I menys magnitud vol dir brillar més.

Mar de la tranquil·litat

Per contemplar els paisatges de la Lluna, el millor moment és quan està en quart creixent i rep la llum del Sol d’esquitllada.

Mart

En una nit lluminosa, al cel només s’hi veuen les estrelles més brillants i els planetes més propers. Com ara Mart.

Mercuri

Mercuri és un planeta difícil de contemplar. Quan és més a prop de la Terra, es troba a uns 100 milions de quilòmetres, que és una distància astronòmica molt curta. Però, paradoxalment, aleshores no es pot veure.

Nous cometes

Hi ha notícies que desperten expectació entre els astrònoms i que poden arribar a tenir repercussió popular. Per exemple, la descoberta d’un nou cometa que, al cap d’un temps, probablement brillarà molt sobre el cel.

Observatoris

Per estudiar els astres, els astrònoms necessiten una sèrie de condicions, en particular quan estudien astres de llum feble, com els asteroides, els cometes, les nebuloses, les galàxies…

Orientació

L’astronomia enriqueix el coneixement humà però no és, actualment, una ciència d’aplicació social com ho és, per exemple, la medicina. Durant mil·lennis, però, l’astronomia va tenir una aplicació ben pràctica i fonamental: la navegació.

Paisatges lunars

La Lluna es va formar fa uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. Mirada de prop, la superfície de la Lluna revela aquest passat.

Paradoxa d’Olbers

Una qüestió que ha intrigat als astrònoms des de fa segles és: Quan el Sol no ens il·lumina, perquè el cel es torna fosc?

Plutó

Hi ha un planeta molt difícil de veure, perquè és molt petit i molt llunyà: Plutó.

Proporcions de l’Univers

És difícilíssim fer-se càrrec de les verdaderes dimensions de l’Univers. Ni els més avesats astrònoms poden comprendre el que representen les xifres que fan servir quan parlen de mides, de distàncies, de temperatures…

Satèl·lits de Júpiter

De vegades, els planetes, per una sèrie de coincidències en les trajectòries, semblen jugar a fet i amagar amb les seves ombres.

Singularitats de Mercuri

Hi ha planetes molt lluminosos que es poden contemplar tota la nit: Mart, Júpiter i Saturn. En canvi, Mercuri, tot i la proximitat amb la Terra és un planeta molt difícil d’observar.

Stonehenge

Els homes i les dones han contemplat el cel, intrigats, des de la Prehistòria. Esperaven trobar-hi respostes i, en particular, esperaven preveure els esdeveniments del firmament, ja que, pensaven, tenien relació amb els esdeveniments d’aquí la Terra.

Superfície lunar

Quan la Lluna està en fase de quart creixent, el Sol n’il·lumina la meitat dreta. És un bon moment per apreciar-hi, a ull nu, unes zones fosques: els mars de la Lluna.

Taques solars

El Sol sembla blanc i pur però, en realitat, té taques. Els astrònoms mesopotàmics i els xinesos, de fa tres o quatre mil anys, ja van deixar-ne constància escrita.

Telescopi Hubble

L’atmosfera de la Terra ens protegeix, però suposa un greu impediment per estudiar l’espai. Filtra la llum, anul·lant moltes de les radiacions emeses pels astres, i afecta l’estabilitat de les imatges. Per això, la millor manera d’estudiar l’espai és fer-ho des de l’espai.

Tempestes de Mart

Mart és conegut com el planeta vermell pel seu aspecte d’estel rogenc. Però la superfície de Mart té molts altres matisos.

Terra girant

La successió de dies i nits que experimentem quotidianament mostra que la Terra fa voltes sobre si mateixa. Però en altres temps això no estava tan clar. De fet, la comprovació del fenomen va costar molt d’obtenir.

Vega i Àpex

Una de les estrelles més brillants del firmament és Vega, a la constel·lació de la Lira. És una estrella inconfusible, perquè al seu costat, no n’hi ha cap de tan brillant.

Velocitat de la llum

Després del Sol, de la Lluna i de Venus, Júpiter és l’astre més lluminós del firmament. Gràcies a Júpiter, precisament, sabem millor com és la llum.

Via Làctia

El Sol és una estrella entre les cent mil milions d’estrelles que hi ha a la nostra galàxia, la Via Làctia. El Sol, i el sistema solar, es troben a un costat de la Via Làctia, lluny del centre.

Via Làctia a l’estiu

Des de l’hemisferi nord, l’estiu brinda l’oportunitat de contemplar algunes regions del cel més bé que la resta de l’any.