Els asteroides són uns astres minúsculs que, suposadament, havien de juntar-se per formar un nou planeta. Però Júpiter, el planeta gegant, no els ho va permetre.

Els asteroides són uns corpuscles que es dispersen en una zona entre Mart i Júpiter. Al començament del Sistema Solar, els corresponia aglomerar-se i formar un altre planeta, però la força gravitatòria de Júpiter els ho va impedir, i ara es mouen en òrbites com si cada corpuscle fos un planeta independent. Com més pròxima al Sol és l’òrbita, més ràpid gira l’asteroide.

Les òrbites dels asteroides no es reparteixen uniformement, però tampoc a l’atzar. La força de gravetat de Júpiter, combinada amb la de Mart, han anat modelant una estructura relativament complexa.

Quan un asteroide dóna dues voltes al Sol en el temps que Júpiter en dóna una, cada dues voltes es troba a poca distància del planeta. Aleshores, la força de gravetat atrau l’asteroide i el desplaça a una òrbita una mica més allunyada del Sol. En conseqüència, el moviment de l’asteroide es fa més lent i ja no tornarà a coincidir amb Júpiter cada 2 anys, com abans. L’òrbita de l’asteroide ha canviat.

Aquest fenomen també es produeix amb els asteroides que coincideixen a donar 3 voltes en el temps que Júpiter en dóna una. O els que en donen 5 per cada dues de Júpiter. El cas és que, dins l’anell d’asteroides, s’han anat formant espais buits, els anomenats buits de Kirwood.

L’acció gravitatòria de Júpiter ha fet marxar molts asteroides de les seves òrbites originàries, i els ha escampat molt lluny. Se’n troben molt a prop de Júpiter, i altres molt a prop de Mart. També n’hi ha que s’acosten a la Terra.

Seguir els recorreguts dels asteroides no és una tasca senzilla, ni pels astrònoms especialitzats. Una vegada identificat, un asteroide no sol perdre’s de vista durant gaire temps. Bé, això no és del tot cert: hi ha el cas de l’asteroide perdut.

L’any 1911, a Viena, es va descobrir un asteroide que van anomenar Albert.

L’Albert es va fer famós perquè, tot just un any i mig després de ser descobert, els astrònoms el van perdre de vista. Fins al maig de 2000, que va tornar a ser observat i identificat. Actualment, l’Albert és un asteroide relativament brillant, amb una trajectòria ben determinada.

Si tots els asteroides arribessin a juntar-se, com era el seu destí, formarien un planeta no gaire més gran que la Lluna. Seria el petit desè planeta.