Evolució

 

Edu3.cat

També es pot veure via YouTube

 

Les estrelles neixen, viuen i moren. Algunes, les que neixen amb poc pes, tenen una vida tranquil·la i llarga; altres, les que neixen grosses i pesants, tenen una vida curta que acaba malament.

L’evolució de les estrelles es coneix bé gràcies a l’anàlisi espectral de la seva llum. Els espectres estel·lars són una mena de carnets d’identitat de les estrelles que permeten determinar-ne les densitats, les temperatures, els elements químics que les componen i, d’una manera aproximada, les mides.

Sobre la base dels espectres estel·lars, dos astrònoms, el danès Ejnar Hertzsprung i l’americà Henry Russell, es van dedicar a comparar els colors de les estrelles amb la quantitat de llum que emeten.

Els dos astrònoms, conjuntament, van crear l’anomenat diagrama de Hertzprung-Russell. Des de fa gairebé cent anys, aquest diagrama constitueix una eina fonamental per estudiar l’evolució de les estrelles.

A l’escala vertical del diagrama -l’eix de les ordenades- hi ha els valors de les lluminositats absolutes. A l’escala horitzontal -l’eix de les abscisses- hi ha les temperatures superficials de les estrelles, que estan en relació amb els colors.

Les estrelles més calentes són blaves; les més fredes vermelles. El nostre Sol és de cinquena magnitud absoluta i té una temperatura superficial de 6.000 graus.

Rigel, de la constel·lació d’Orió, és una estrella gegant blava d’altíssima temperatura. Antares, de la constel·lació de l’Escorpí, és una super-gegant vermella, de temperatura baixa. Aldebaran, del Toro, és una altra gegant vermella. Sírius B, en canvi, és una nana blanca. L’estrella Wolf 359 és una de les més fosques i més fredes que es coneixen.

Hertsprung i Russell van situar sobre el diagrama moltes estrelles i van obtenir-ne una distribució que no és anàrquica, sinó tot el contrari: les estrelles s’agrupen en diferents zones del diagrama. El grup més important, sobre la diagonal, inclou les estrelles més estables i de vida més llarga. Gairebé al bell mig hi ha el nostre Sol.

El diagrama indica l’evolució de la vida de cada estrella. El Sol, per exemple, es va formar en un núvol de gas situat a la zona del diagrama on es localitzen les estrelles vermelles. Després va anar evolucionant, augmentant la temperatura.

El Sol passa la major part de la seva vida a la zona més estable. Cap al final, en poc temps, es convertirà en una gegant vermella, i llençarà a l’espai bona part del seu gas. Després es comprimirà per acabar sent una estrella nana blanca. Finalment, el Sol es refredarà i s’apagarà.

Quan una estrella, originàriament, és molt més gran i pesant que el Sol, emet molta més energia. Té una vida més ràpida, més intensa, i acaba explotant com una supernova. Les seves restes, molt petites i denses, constitueixen una estrella de neutrons o bé un forat negre. L’estrella acabarà la seva història situada a la part baixa del diagrama.

Així doncs, una vegada ubicada en el diagrama de Hertzprung-Russell, d’acord amb la seva lluminositat i el seu color, es pot conèixer el passat i el futur d’una estrella.