Billar espacial


 

En el joc del billar, sovint per aconseguir una carambola s’ha de fer rebotar la bola a les bandes. Doncs bé, de vegades l’exploració dels planetes es fa com si es jugués una partida de billar.

La Pioneer 10 va ser la primera sonda enviada al planeta Júpiter, el 1973. Va anar-hi en un vol directe i, a continuació, es va perdre per l’espai. Un any després, hi va tornar la Pioneer 11 amb una trajectòria diferent: va aprofitar la gravetat de Júpiter per desviar-se cap a Saturn, on hi va arribar el 1979. O sigui que Júpiter va actuar com la banda d’una taula de billar espacial.

Una altra sonda, la Mariner 10, va viatjar cap a Venus i la gravetat d’aquest planeta la va desviar cap a una trajectòria que li va permetre arribar a Mercuri. Però la jugada de billar espacial més extraordinària ha estat la protagonitzada per la sonda Voyager 2.

Als anys seixanta, la NASA havia projectat dues noves missions als planetes. Una de les sondes havia de ser llençada cap a Júpiter, Saturn i Plutó.

L’altra havia d’arribar a Júpiter, Urà i Neptú. Però una retallada del pressupost va fer que tot el projecte quedés reduït als destins exclusius de Júpiter i Saturn.

Aleshores, un jove becari de la NASA va adonar-se que, sense cost addicional, una sonda llençada un determinat dia, amb una determinada trajectòria, podria aprofitar una configuració casual dels planetes i anar ‘rebotant’ de l’un a l’altre. La brillant idea va posar-se en pràctica amb les sondes Voyager.

El 20 d’agost de 1977 es va llençar la primera, la Voyager 2. Dues setmanes després, es va llençar la Voyager 1. La Voyager 1 va fer una trajectòria més directa; per això va avançar la 2 i va ser la primera a arribar a Júpiter, al cap d’uns dos anys de viatge. La Voyager 2 va arribar-hi 4 mesos més tard.

Les dues Voyager van passar a una distància de Júpiter molt ben calculada, de manera que el camp gravitatori del planeta, enlloc d’atraure-les i fer-les caure, els hi va donar un nou impuls i les va dirigir en direcció a Saturn.

La Voyager 1 va passar prop de Saturn el novembre de 1980, va continuar cap a l’exterior del Sistema Solar, i va acabar la seva missió. Per altra banda, la Voyager 2 es va aproximar a Saturn 10 mesos més tard i, tal com havia fet amb Júpiter, va utilitzar la gravetat de Saturn per rebotar cap a Urà.

Va arribar a Urà el gener de 1986, i va prendre un nou impuls per viatjar cap a Neptú. La Voyager 2 va completar la seva missió passant, finalment, a prop de Neptú el novembre de 1989.

Pocs confiaven que enviés informació a la Terra fins al final perquè, en un viatge tan llarg, la probabilitat d’una avaria era molt alta. Però la Voyager 2 va enviar sense problemes excel·lents imatges de tots els planetes, inclosos el distant Neptú i els seus satèl·lits.

La Voyager 2 constitueix una de les grans fites de l’exploració espacial. Amb un seguit de caramboles, el seu viatge va ser com una partida de billar molt ben jugada.