Des de sempre, els astrònoms han fet servir les estrelles per determinar la posició dels astres mòbils, com els planetes, els asteroides, els cometes…

Els primers d’aplicar aquest mètode van ser els astrònoms de l’antiga Mesopotàmia.

Des de l’últim pis del ziggurat, observaven el cel i escollien les estrelles que hi havia més a prop de l’astre que estudiaven. Prèviament, van haver d’elaborar una llista d’estrelles amb les posicions que ocupaven. Aquesta llista va constituir el primer catàleg estel·lar de la història.

Els babilònics van ser també els inventors de la divisió del Zodíac en dotze parts, i de la majoria de les constel·lacions zodiacals que encara es fan servir avui dia: Taure, Bessons, Lleó, Verge, Escorpí, Sagitari i Capricorn.

A més, van establir un patró per mesurar les separacions entre els astres. La base d’aquest patró era la separació angular que hi havia entre les estrelles Èpsilon i Lambda, de la constel·lació de l’Escorpí, és a dir, 9 graus.

Per a cadascuna de les 12 divisions zodiacals van escollir les tres estrelles més brillants. D’aquesta manera, van elaborar un catàleg amb un total de 36 estrelles que els servien de referència. Mesuraven les posicions amb l’ajut d’uns instruments de fusta, unes pínules, amb punts de mira per determinar-ne els angles.

Aquests Catàlegs d’Estrelles de Referència s’han utilitzat al llarg de tota la història. Els grecs d’Alexandria van ampliar el catàleg fins a més de mil estrelles. Com a mètode per detectar moviments d’astres, no s’ha inventat res millor.

Quan es descobreix un astre, el primer que cal fer és determinar-ne la posició amb la màxima precisió durant diverses nits. D’aquesta manera, es calcula la seva òrbita i es comprova si realment és un astre nou. Amb aquestes dades, a més, es pot preveure el comportament futur del nou astre.

Actualment, els telescopis proporcionen imatges digitals i les mesures les fan, automàticament, els ordinadors. Però, a l’hora de determinar-les, se segueixen utilitzant les ‘estrelles de referència’ més pròximes al nou astre.

Actualment s’utilitza un catàleg, anomenat Tycho-2, que conté uns dos milions i mig d’estrelles de referència. És, òbviament, un catàleg molt més extens, però s’utilitza tal com ho feien els astrònoms de l’antiguitat.