Descobriment de Plutó


 

Plutó és el planeta més allunyat del Sol. És un cos petit i estrany, que es mou d’una manera ben diferent a com ho fan els altres planetes. Si mirem al firmament, és el planeta que més s’allunya de l’eclíptica, el camí per on passa el Sol.

Plutó arriba a estar fins a 17 graus per sobre de l’eclíptica. Per això, l’òrbita d’aquest planeta és tan anòmala. No tan sols és anòmala per la inclinació, també ho és per l’excentricitat. Cap òrbita planetària no és tan excèntrica com la que descriu Plutó.

Temps enrere, Neptú era un planeta del qual se sospitava l’existència, però no s’havia comprovat mai. Els instruments d’observació, cada vegada més precisos, en van acabar confirmant l’existència. El descobriment de Plutó arribaria a continuació.

Al segle XIX, el francès Urbain LeVerrier i l’alemany Johan Galle van descobrir Neptú. El primer va deduir-lo matemàticament, el segon va aconseguir contemplar-lo amb un telescopi.

Els càlculs es basaven en irregularitats observades en els moviments dels planetes Saturn i Urà. Le Verrier va atribuir aquestes irregularitats a la presència d’un planeta addicional. El descobriment va ser molt significatiu tant des del punt de vista matemàtic com astronòmic.

Més endavant, un milionari nord-americà interessat en l’astronomia, Percival Lowell, va construir un observatori amb dues missions principals: d’una banda, detectar la vida a Mart i, de l’altra, descobrir l’esperat planeta més enllà de Neptú. L’observatori va dotar-se dels millors telescopis de l’època, tant per observacions visuals com per obtenir-ne fotografies.

Lowell va dedicar mitja vida a buscar el planeta transneptunià. Però no va arribar mai a observar-lo, de la mateixa manera que, tampoc, no va trobar mai vida a Mart.

Posteriorment, Clyde Thombaugh, un jove astrònom de l’observatori de Lowell, va prendre el relleu en les recerques. Es va ajudar d’un nou telescopi especialment dissenyat per fer fotografies.

Tombaugh va advertir en les fotografies la presència d’un cos, aparentment insignificant, enmig de les estrelles. Va arribar a la conclusió que es tractava del planeta buscat amb tant afany durant dècades. Hi van posar el nom de Plutó.

Plutó és el planeta més difícil d’observar: s’identifica entre les estrelles gràcies al moviment, si no es confondria.

Els telescopis més grans del món, com el de Cerro Paranal, a Xile, l’han fotografiat acompanyat del satèl·lit Caront, però les imatges són molt imprecises. Les úniques imatges de Plutó i Caront de certa definició les ha proveïdes el Telescopi Espacial Hubble.

Plutó: anòmal, excèntric i llunyà planeta. Recordeu que per mirar-lo cal l’ajut d’un bon telescopi.