Al firmament s’hi veuen uns petits núvols difosos, alguns amb formes esfèriques o ovalades, i altres amb insòlites formes espirals. Abans, els astrònoms en deien nebuloses espirals. Ara es coneixen com galàxies.

Al primer quart del segle XX, el nord-americà Edwin Hubble va realitzar centenars de fotografies amb el que, aleshores, era el telescopi més gran del món, a l’Observatori de Mont Wilson, a Califòrnia. Hubble va determinar les distàncies a què es troben les galàxies, i va revelar la seva naturalesa: monumentals estructures d’estrelles, gas i pols.

Hubble va classificar les galàxies en tres categories: el·líptiques, espirals i irregulars, segons la forma i la seva evolució en el temps. Segons Hubble, les galàxies començarien gairebé esfèriques. Després s’anirien aplanant i la matèria es separaria del bulb central fins formar els braços que envolten espiralment el nucli. Finalment, les galàxies acabarien disgregant-se, i adoptarien formes irregulars.

Enmig d’aquest procés hi hauria una variant. Els braços espirals, en algunes galàxies, no neixen al mateix nucli, sinó als dos extrems d’una barra que les travessa. Són les anomenades galàxies barrades. Segons Hubble, després, els braços s’estendrien des dels extrems i, finalment, acabarien configurant una galàxia irregular.

Aquest model evolutiu de Hubble ha estat vigent prop de mig segle, però als anys seixanta es va comprovar que no era vàlid. Les tres formes principals de les galàxies són correctes, però són conseqüència de la quantitat de gas i pols que hi ha enmig de les estrelles que les integren, no de l’evolució al llarg del temps.

La majoria de galàxies són esfèriques o el·líptiques, i al seu interior les estrelles estan repartides uniformement, amb densitat creixent cap al centre. Hi ha molt poc gas i pols; tampoc no hi ha estrelles gaire calentes. Són galàxies velles on a penes hi neixen estrelles.

Les galàxies espirals tenen un nucli semblant però, originàriament, tenien al seu entorn gas i pols que donen lloc al naixement d’estrelles, i configuren un disc aplanat. L’alta temperatura de les noves estrelles genera radiacions que pressionen el gas envoltant, i provoca el naixement de més estrelles.

D’altra banda, el moviment de rotació del disc produeix unes ones en la densitat de la matèria que constitueixen els braços en forma d’espires. Depenent de la quantitat de gas i pols originari, els nuclis de les galàxies espirals poden ser més o menys voluminosos en relació als braços.

En l’últim estadi evolutiu, les galàxies no adopten necessàriament formes irregulars. Hi ha casos que les formes irregulars són resultat d’interaccions gravitatòries amb altres galàxies veïnes.

El Sol, i la Terra al seu entorn, formen part de la Via Làctia, que és una galàxia típicament espiral. Posats a ubicar-nos dins de l’Univers, podríem començar dient, doncs, que habitem l’espira d’una galàxia.