Eclíptica

Tema: El Sol

Paraules clau: , , , , , ,

Edu3.cat

En el transcurs d’un any, el Sol recorre un determinat itinerari pel firmament. Aquest itinerari es coneix com l‘eclíptica’

Com que l’eix de rotació de la Terra està inclinat respecte de l’eclíptica, a l’hivern el Sol passa més baix sobre l’horitzó que a l’estiu. Mirant cap a ponent, després de la posta de Sol, l’eclíptica passa per les constel·lacions dels Bessons i de Càncer, i per davant de Règul, l’estrella més lluent de la constel·lació del Lleó.

Si ens imaginem un punt d’observació allunyat de la Terra, l’eclíptica apareix com el pla de l’òrbita que, justament, recorre el nostre planeta.

Com que la majoria de planetes es mouen en plans orbitals gairebé coincidents, es pot dir que l’eclíptica constitueix el pla en el qual es mou tot el Sistema Solar, projectat sobre la volta del cel.

A l’eclíptica, a més del Sol, dels planetes, dels satèl·lits… també hi circulen una gran quantitat de cossos diminuts. Alguns d’aquests corpuscles són pedres, meteorits que, de vegades, cauen sobre la nostra atmosfera i es desintegren. La majoria, però, són partícules de pols.

La pols, com els meteorits, és el resultat de despreniments de cometes. Els cometes són cossos de pocs quilòmetres de diàmetre formats per glaç i partícules de silicats. Quan un cometa s’acosta al Sol, la temperatura augmenta; aleshores les capes externes de glaç se sublimen, i alliberen partícules que es dispersen per l’espai.

Les partícules de pols, també anomenades micro-meteorits, a penes fan unes centèsimes de mil·límetre. Són una barreja de silicats i matèria orgànica.

Com més a prop del Sol, més denses i grans són les cues dels cometes. La major densitat de pols es troba a les parts centrals de l’eclíptica, formant un tènue núvol aplanat que, des del Sol, abasta la Terra i arriba fins a Mart. La densitat de matèria és molt baixa: a nivell de l’òrbita terrestre, a penes hi ha una partícula de dues micres cada cent metres cúbics.

Quan el cel és molt clar, aquest núvol es veu a ull nu com una resplendor sobre l’horitzó de ponent, després del crepuscle. El centre de la resplendor correspon a l’eclíptica.

Com que a l’eclíptica hi ha les constel·lacions del zodíac, la resplendor es coneix com llum zodiacal. A mesura que avança la nit, la llum zodiacal va amagant-se rere l’horitzó. La part oposada de la resplendor es veu de matinada, sobre l’horitzó de llevant, abans de l’albada.

La llum zodiacal es pot fotografiar amb una càmera corrent, donant temps d’exposició d’uns quants minuts. Com que la Terra gira durant l’exposició, les estrelles queden enregistrades en forma de ratlles.

La pols interplanetària arriba més enllà de la Terra i de Mart. La resplendor de la pols continua en sentit oposat al Sol i es pot veure, per tant, en el costat contrari del cel. És una claror molt més tènue perquè, en aquesta zona, la densitat de matèria és molt inferior.

Per diferenciar-la de la llum zodiacal, aquesta altra resplendor fantasmagòrica de l’eclíptica té nom propi: gegenschein, que en danès, l’idioma de l’astrònom que la va descobrir, vol dir reflex, contra claror.