Estrella Polar


 

La Terra gira sobre si mateixa. Per això, tot sembla donar voltes al nostre entorn: des del Sol que surt el matí per llevant i es pon el vespre per ponent, fins la Lluna, els planetes i totes les estrelles.

Però hi ha una estrella que sembla no moure’s. Es troba al nord, a uns 40 graus sobre l’horitzó. Tothom la coneix per l’estrella Polar. Majestuosa, tot el firmament, inclòs el Sol, gira al seu voltant.

Tanmateix, l’estrella Polar no és una estrella precisament brillant. En la classificació ocupa la posició 49, és a dir, n’hi ha 48 de més lluminoses.

Tampoc no és cert que la Polar no es mogui. Està situada prop de l’eix de rotació de la Terra, però no a sobre. Per tant, la Polar gira com les altres estrelles, tot i que és difícil percebre-ho a ull nu.

Que l’estrella Polar es trobi prop del pol de la Terra és una circumstància purament històrica. En temps dels egipcis, l’estrella considerada polar era una altra: l’estrella Dubhan, de la constel·lació del Cefeu.

Al segle I, per exemple, no hi va haver cap estrella polar. La polar actual és en realitat l’estrella alfa de l’Óssa Menor. D’aquí a uns 12.000 anys, la polar serà l’estrella Vega, de la constel·lació de la Lira, una de les més lluminoses del cel.

Però, perquè tots aquests canvis, perquè no hi ha una estrella polar estable? Doncs perquè l’eix de rotació de la Terra no s’està quiet.

L’efecte és conegut com a precessió dels equinoccis. Degut a que la Terra no és exactament esfèrica, mentre gira es tomba lleugerament, com una baldufa. El resultat és que el pol dibuixa, sobre el cel, un cercle cada 26.000 anys.

D’altra banda, l’estrella Polar no és una estrella sola, en realitat, és una estrella doble. L’estrella principal és de tonalitat groguenca i varia d’intensitat lluminosa; l’estrella secundària és blava. I encara més, el sistema aplega una tercera estrella, molt dèbil.

La polar ha estat sempre un referent importantíssim per orientar-se. L’altre sistema d’orientació, més modern, és el pol magnètic de la Terra, que ens indiquen les brúixoles. Sovint es confonen però, en realitat, pol celest i pol magnètic no són el mateix.

L’interior de la Terra és fluid i compost de materials altament conductors. El moviment de rotació, així com els moviments convectius del fluid, creen línies de força magnètiques des de dos punts: els pols nord i sud.

Per causa de la inestabilitat d’aquests fluids, el pols magnètics de la Terra van canviant de lloc. En un sol dia poden arribar a desplaçar-se 80 quilòmetres!

L’estrella polar no és estable, els pols magnètics de la Terra es desplacen. Tot es mou, ja ho deia Galileu.