Isaac Newton

 

Edu3.cat

 

Copèrnic, Brahe, Kepler i Galileu. Aquests quatre savis van establir els principis sobre els quals es fonamenta l’astronomia moderna. Després d’ells vindria el més genial de tots: Newton.

Quan Nicolau Copèrnic, el 1543, va afirmar de manera convincent que tots els planetes giren al voltant del Sol -i no al voltant de la Terra- s’inicià la Nova Astronomia. Poc després, Ticho Brahe, des del seu observatori, va mesurar amb molta precisió els moviments dels planetes.

Al començament del segle XVII, Johannes Kepler va trobar les lleis per les quals es regeixen les òrbites planetàries. Simultàniament, Galileu Galilei comprovava els moviments dels planetes i dels satèl·lits amb el telescopi que va contribuir a desenvolupar.

Les observacions i els estudis d’aquests quatre grans astrònoms van servir perquè, a continuació, Isaac Newton revolucionés el món de l’astronomia i de la ciència.

El mateix any que moria Galileu, el 1642, naixia Isaac Newton. Des de molt petit, Newton es va interessar per la mecànica, el càlcul i l’òptica.

Entre altres treballs, Newton va experimentar amb la llum. Analitzant el fenomen de la refracció, va provar que els colors que es produeixen a través d’un prisma són colors presents dins de la mateixa llum.

Aquesta experiència és el fonament de l’espectrografia, una tècnica d’observació molt important en l’astronomia moderna

En observar com queia una poma a terra, diu la llegenda, Newton va plantejar-se si la força que fa caure els objectes podria ser la mateixa força que fa moure la Lluna i els planetes.

La idea era molt agosarada perquè, d’acord amb les idees aristotèliques que prevalien en aquella època, els fenòmens de la Terra no podien obeir a les mateixes lleis que regien els planetes.

Newton va treballar més de 15 anys fins que va aconseguir provar matemàticament aquesta idea. El resultat va ser la llei de la gravitació universal, una llei que explica la caiguda d’una poma a terra i, amb la mateixa senzillesa, les òrbites el·líptiques del planetes determinades per Kepler uns anys abans.

Aquesta llei permet calcular el valor de la força que atrau qualsevol parella de cossos: proporcional a les masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa.

Newton era un home molt esquerp i poc donat a expressar-se i a difondre els seus treballs. Si no arriba a ser per l’astrònom Edmund Halley, potser mai no s’hauria conegut la seva brillant teoria.

Halley, un dels escassos amics que va tenir Newton al llarg de la seva isolada vida, el va convèncer que publiqués els seus descobriments. Conegut comunament com Principia Mathematica, el transcendental llibre va aparèixer, per fi, el 1687.

Partint d’una sèrie de càlculs sobre la inèrcia i el moviment del cossos, Newton dedueix la força gravitatòria que uneix la Terra i la Lluna. La genialitat de Newton va ser considerar que aquesta força afecta de la mateixa manera els planetes, els cossos terrestres, i tots els cossos de l’Univers.

El model de Newton era molt més simple i molt més elegant que qualsevol dels inventats des de l’època dels grecs. D’aquesta manera, el llibre Principia Mathematica de Newton és considerat el treball científic més important de tots els temps.