Gossos de Cacera

Tema: Constel·lacions

Paraules clau:


 

A la primavera, una de les constel·lacions que es veuen al zenit, al punt més alt del cel, és els Gossos de Cacera. És una constel·lació relativament petita, però té una estrella destacada: l’Alfa.

Alfa dels Gossos de Cacera és fàcilment identificable perquè es troba gairebé al centre de l’enorme arc dibuixat al cel per les estrelles de la cua de l’Óssa Major. Alfa és coneguda, també, amb un nom curiós: El Cor de Carles, per raons històriques.

Al segle XVII, va ser executat el rei Carles I d’Anglaterra. Anys després, restaurada la monarquia, per perpetuar el nom del rei es va escollir una destacada estrella del cel, i la van anomenar El Cor de Carles, rei màrtir.

Rei màrtir no ha perdurat, però sí El Cor de Carles‘: és precisament l’Alfa dels Gossos de Cacera. Sense saber-ho, van escollir una estrella molt atractiva.

Amb un telescopi es veu que, molt a prop, hi ha una altra estrella més feble. Crida l’atenció que l’estrella principal, Alfa, és groguenca, mentre que l’acompanyant és blava. La proximitat de les dues estrelles fa palesa la diferència cromàtica.

Però, de fet, no són estrelles pròximes: estan separades més de 700 vegades per la distància que hi ha entre la Terra i el Sol. Alfa, l’estrella principal, té un interès especial per als astrofísics: és una estrella variable, però no és una variable qualsevol.

És una estrella coneguda per variable magnètica. Té un intensíssim camp magnètic que, amb les seves oscil·lacions, remou els gasos que l’envolten i fa que variï la intensitat lluminosa cada cinc dies i mig.

Però el que varia més és el seu espectre. Algunes de les línies fosques, que indiquen l’abundància dels elements químics a l’atmosfera de l’estrella, varien d’intensitat. Es tracta d’elements metàl·lics no gaire habituals en estrelles, tot i que normals a la Terra. Les oscil·lacions de l’intens camp magnètic fan desplaçar aquests gasos de manera que unes vegades són més visibles que altres.

Molt a prop d’Alfa, dins la mateixa constel·lació, hi ha un altra estrella variable molt peculiar. És l’anomenada I grega dels Gossos de Cacera.

La I grega dels Gossos de Cacera canvia de color cada cinc mesos i mig. Per això l’astrònom italià Angelo Secchi, al segle XIX, la va anomenar La Superba, en referència al seu comportament cromàtic. Amb uns binocles es veu intensament ataronjada, tot i que, en realitat, és vermella: és una de les estrelles més vermelles del cel.

Si es mira amb un filtre vermell, es veu brillar intensament, però si es mira amb un filtre blau, l’estrella gairebé desapareix. Això és perquè és una estrella molt freda: la seva superfície no arriba als 2.500 graus de temperatura (la del Sol arriba a més del doble). Emet moltes radiacions a les zones infraroja i roja de l’espectre, i molt poques a la zona blava.

Cada 160 dies passa d’una coloració intensament vermella a una d’ataronjada i, fins i tot, a una de groguenca. Un mostrari de colors, doncs, a la constel·lació dels Gossos de Cacera.