La sonda Galileu estudia Júpiter i el seu entorn, principalment els satèl·lits que l’envolten. Un d’aquests satèl·lits, Ió, ha estat objecte d’especial atenció.

La Galileu va ser llançada el 18 d’octubre de 1989. Actualment, una part de la seva instrumentació està destruïda a causa, segurament, de la intensa radiació natural de Júpiter, però, tot i així, continua enviant informació valuosa. El 6 d’agost del 2002 va arribar a acostar-se a només 200 quilòmetres d’Ió, on va detectar la presència de camp magnètic, propi d’un astre amb l’interior fluid, com la Terra.

Mirant-los amb uns binocles o amb un telescopi, Ió i els altres satèl·lits de Júpiter es desplacen d’una banda a l’altra del planeta.

El satèl·lit més proper a Júpiter, Ió, triga un dia i 19 hores a fer-hi una volta, mentre que el segon, Europa, la fa cada 4 dies. Els altres dos satèl·lits, més llunyans, són més lents: Ganimedes hi fa una volta cada 7 dies i Cal·listo cada 17.

Aquestes són les anotacions que va fer Galileu sobre els satèl·lits de Júpiter, quan intentava comprendre’ls científicament. Galileu va entendre que formaven un sistema planetari en miniatura, cosa que refermava la idea que el Sol era el centre de tot, igual que el planeta gran -Júpiter- era el centre dels satèl·lits.

Mentre que els altres satèl·lits són freds, amb una escorça sòlida, glaçada, Ió és el satèl·lit més calent de tot el Sistema Solar i l’astre que té una activitat volcànica més intensa.

La gravetat de Júpiter és tan forta que en remou constantment el magma de l’interior. Per això, i a diferència dels altres satèl·lits, Ió no ha aconseguit refredar-se, tot i els quatre mil milions d’anys que han passat des que va formar-se.

Les marees i els volcans de la Terra no són res comparats amb els d’Ió.