Durant segles, els anells de Saturn han estat tan fascinadors com incomprensibles. El primer a intuir-los va ser Galileu, però el primitivisme del telescopi que feia servir no li va permetre saber què era allò que veia.

A Galileu, li va semblar veure un planeta amb dos cossos enganxats als costats. Al cap d’uns anys, l’alemany Cristoph Scheiner va fer-se’n una idea molt similar. Al segle XVII, el neerlandès Christiaan Huygens va dibuixar la veritable estructura dels anells de Saturn.

Actualment, els anells de Saturn es coneixen força bé, sobretot des que la nau Voyager 2 s’hi va aproximar el 1981.

Saturn no té només un anell, en té molts. Estan formats per milions de partícules, més o menys arrenglerades, que van de la mida d’un gra de pols fins a un metre. Entre aquestes partícules hi ha interaccions.

Els anells són molt prims, amb fileres molt estretes de partícules. Això es deu al fet que les partícules són de diferents mides: si fossin totes iguals, només hi hauria un únic anell, uniforme.

Cada partícula es comporta com si es tractés d’un satèl·lit independent. Per això, totes les partícules giren al voltant de Saturn, cadascuna en la seva òrbita. Les partícules de l’interior giren més de pressa que les de l’exterior. En unes altres paraules: l’anell interior triga menys a fer una volta que l’anell exterior.

Quan una partícula és més grossa que les del costat, es produeix un efecte gravitatori que les separa i crea un buit entremig. Aleshores, el que podia ser un sol anell, es converteix en tres.

Hi ha, però, un cas contrari, que trobem en un anell de Saturn en particular, conegut com anell F. En determinats indrets, l’anell F té una forma irregular. En aquesta imatge, és l’anell extern prim.

A l’anell F hi ha dos petits satèl·lits: Pandora i Prometeu. L’acció gravitatòria d’aquests satèl·lits va fer que les partícules de l’anell que hi havia entremig s’anessin separant i acumulant cap a la zona central i formessin un anell prim. A més, l’anell es distorsiona pel lloc on passa un dels satèl·lits i forma ondulacions.

El fenomen resultava increïble fins que es va poder comprovar que aquests satèl·lits n’eren els causants.

Per això, Pandora i Prometeu són coneguts, curiosament, com els satèl.lits pastors, perquè vigilen que les partícules de l’anell no s’escapin.