Determinades nits, el planeta Júpiter brilla més que qualsevol estrella. Val la pena mirar-lo, avui ho farem.

Al voltant de Júpiter, hi giren quatre satèl·lits principals, tan o més grossos que la Lluna: Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo. Ió és un satèl·lit una mica més gros que la Lluna. Gira molt de pressa entorn de Júpiter -una volta cada 43 hores- ja que s’hi troba a la vora.

La sonda que millor ha visionat Júpiter i els seus satèl·lits és la Galileo. La Galileo es va llançar el 1989 i va arribar a les proximitats de Júpiter al cap de 6 anys. Té una òrbita molt excèntrica, cosa que li permet acostar-se alternativament al planeta i als satèl·lits, amb la missió principal d’estudiar Ió i Europa.

La Galileo va sobrevolar Ió i va enviar-ne nova informació i noves imatges de la superfície. El satèl·lit està cobert de sofre i de lava procedent de nombroses calderes volcàniques. Les imatges de la Galileo revelen profunds penya-segats dels quals es desprenen, violentament, els materials.

Mitjançant imatges infraroges com aquesta, de fals color, amb tons clars a les zones calentes, la Galileo ha descobert nous volcans molt actius, que subratllen el fet que Ió és l’astre amb més activitat volcànica de tot el Sistema Solar.

A part de Ió i dels satèl·lits principals, Júpiter té molts altres satèl·lits. Tots són minúsculs.

Es tracta d’asteroides capturats per la gravetat del planeta, que han quedat orbitant al voltant seu. Són cossos molt petits, entre 20 i 200 quilòmetres d’amplada. Els últims asteroides de Júpiter descoberts tenen unes òrbites tan estranyes que els científics encara treballen per entendre-les.

Júpiter constitueix, doncs, un mena de petit sistema planetari. Amb l’ajuda d’un telescopi, i segons les circumstàncies, s’hi veuen variades combinacions d’astres.