En una nit lluminosa, al cel només s’hi veuen les estrelles més brillants i els planetes més propers. Com ara Mart.

Després de la Lluna i de Venus, Mart és l’astre més pròxim. La distància que ens separa de Mart, però, varia.

L’òrbita de Mart al voltant del Sol és molt excèntrica. Cada 15 anys, Mart es troba a una distància mínima de la Terra, uns 56 milions de quilòmetres.

Mart té uns casquets polars de glaç, i una superfície variadament acolorida com a resultat de la diversitat de materials que la componen. Té una atmosfera unes cent vegades més tènue que la de la Terra; no en tindríem prou de cap manera per respirar i, a més a més, ens seria tòxica.

Fa temps això es desconeixia; fins i tot, es pensava que Mart era un planeta habitable i habitat.

Un dels convençuts de l’existència de vida a Mart va ser l’italià Giovanni Schiaparelli. Schiaparelli hi veia uns ‘canals’ per a la irrigació de conreus suposadament construïts per éssers intel·ligents. El nord-americà Percival Lowell va contribuir, més endavant, a popularitzar aquesta fantasia.

Però Mart és en realitat un immens desert, el fòssil d’una intensa activitat volcànica d’altres temps. No hi ha cap rastre de civilització i, molt probablement, cap mena de vida.

La vida, per aparèixer, necessita un bressol en condicions. Però, com sorgeix la vida? Què la provoca? Com es dóna aquest fenomen extraordinari?

Hi ha una teoria, coneguda com a Panspèrmia, segons la qual els cometes podrien ser els portadors dels materials primordials per a la vida. Els científics han demostrat que els aminoàcids, els constituents primordials de la vida, no tan sols poden sobreviure a un llarg viatge per l’espai sinó que suportarien perfectament un xoc contra un planeta. I encara més: la temperatura i la pressió del xoc iniciarien una cadena de reaccions el resultat de les quals serien elements cada vegada més complexos.

De manera que potser la vida és el resultat d’una sembrada en un planeta acollidor. Com la Terra, nostra nau.