Paraules clau: asteroide, Friedrich Bessel, Giovanni Schiaparelli, Heinrich Olbers, Josep Comas, Mart, Percival Lowell
No només hi ha modes en el vestir o en els hàbits de les persones. També hi ha modes en la recerca astronòmica, sovint motivades per l’evolució dels instruments, però de vegades pel caprici dels astrònoms.
La primera gran moda de l’astronomia la va començar l’astrònom italià Giuseppe Piazzi.
L’any 1801, Piazzi va descobrir, des de l’Observatori de Palerm, el primer asteroide: Ceres. En aquells moments es va pensar que s’havia trobat el planeta que faltava entre Mart i Júpiter, i tothom en va quedar molt satisfet, tot i que l’astre era més petit de l’esperat.
Però, un any després, l’alemany Heinrich Olbers va descobrir, des de Bremen, el segon dels asteroides, el nomenat Pal·las.
Durant els anys següents es van trobar Juno i Vesta i, al 1845, un cinquè asteroide: Astrea. Aleshores va començar una carrera d’astrònoms i d’observatoris per veure qui descobria més asteroides. En vint anys se’n van arribar a trobar uns seixanta.
Tot astrònom que s’apreciés havia de descobrir asteroides: era la moda. No s’havia acabat la fal·lera pels asteroides quan va començar una altra moda.
El 1835, el prussià Friedrich Bessel, mitjançant el mètode de la triangulació, va mesurar la primera distància a una estrella.
Al cap d’uns anys, els telescopis dels observatoris més importants s’havien perfeccionat i estaven en condicions de detectar els minúsculs moviments de les estrelles, amb els quals es podien calcular noves distàncies.
Una sèrie d’astrònoms es van posar a buscar estrelles que tinguessin moviments propis. La moda es va anar estenent: a finals del segle XIX molts astrònoms se les enginyaven per detectar aquests moviments.
El barcelonès Josep Comas i Solà, director de l’Observatori Fabra, va participar en aquesta moda. Va idear un procediment per detectar els moviments, però no era gaire precís: la majoria dels moviments que va mesurar van resultar falsos.
Una altra moda, de ressò popular, va ser la recerca de vida al planeta Mart. El 1879, l’italià Giovanni Schiaparelli va proclamar que a Mart s’hi distingien uns canals que podrien ser sistemes artificials per la irrigació de conreus.
Poc després, astrònoms de tot el món es van posar a mirar Mart i a buscar-hi canals. Durant anys, molts n’hi van veure. Fins i tot, un milionari americà, Percival Lowell, va construir un gran observatori per cercar-ne més… i provar l’existència de vida intel·ligent a Mart.
En èpoques modernes també hi ha hagut modes. Després del descobriment els primers quàsars, a començaments dels anys seixanta, els observatoris més importants van competir a veure qui n’identificava més.
La moda consistia també a emetre hipòtesis més o menys raonables del que eren els quàsars. Alguns els consideraven astres molt pròxims; en canvi, per altres eren els cossos més llunyans de l’Univers. Finalment, es va descobrir la realitat dels quàsars: són nuclis de galàxies molt actives.
Actualment hi ha també una moda. Des de fa uns anys, entre els grans observatoris hi ha una lluita per descobrir planetes extrasolars. No hi ha cap setmana sense notícies de suposats nous planetes que giren al voltant d’estrelles que no són el nostre Sol.