Equinocci

 

Edu3.cat

 

Hi ha un dia de l’any en el qual, per als que viuen a l’hemisferi nord de la Terra, comença la primavera. I per als que viuen a l’hemisferi sud, comença la tardor. És l’equinocci.

En el transcurs de l’any, el Sol va variant la seva alçada sobre l’horitzó. A l’hivern, al migdia, el Sol és baix. Els seus rajos de llum han de travessar una major densitat de l’atmosfera i arriben a la Terra esmorteïts. En canvi, a l’estiu, el Sol és molt enlaire (cau a plom, es diu de vegades) i l’atmosfera filtra molt menys els rajos.

La primavera i la tardor són situacions intermèdies. El fenomen es deu al fet que l’eix de rotació de la Terra està inclinat uns 23 graus sobre el pla del moviment de translació al voltant del Sol.

A mitjanit, la situació és inversa respecte al migdia. A l’hivern, a la nit, els astres del Sistema Solar que es troben al mateix pla que el Sol, o sigui a l’eclíptica, es veuen alts en el firmament. La Lluna, per exemple, a l’hivern, es veu enlaire.

En canvi, a l’estiu, es veu a poca alçada sobre l’horitzó. El mateix passa amb els planetes.

Les millors nits per mirar la Lluna i els planetes són les nits d’hivern. No només per l’alçada dels astres, sinó també perquè les nits són més llargues. A més, el fred fa que, a les nits d’hivern, les imatges siguin més estables i nítides.

Les estacions serveixen de pretext als aficionats a l’astronomia per dividir el cel nocturn en quatre parts. Per això fan referència a les constel·lacions d’estiu, a les constel·lacions de tardor, a les d’hivern i a les de primavera.

En començar la primavera a l’hemisferi nord, les constel·lacions que han caracteritzat les nits d’hivern, com ara Orió, s’amaguen a mitja nit per l’horitzó de ponent.

Pel costat contrari, comencen a veure’s les constel·lacions que presidiran les nits d’estiu, amb les vistoses regions de la zona central de la Via Làctia. Són, per exemple, les constel·lacions de l’Escorpió, l’Ofiuc, l’Àliga…

A la primavera, al mig del cel, s’hi veuen constel·lacions i astres interessants. Mirant enlaire, es distingeix una àmplia regió formada per les constel·lacions del Lleó, la Verge, i la Cabellera de Berenice.

És una de les regions més transparents per veure l’Univers llunyà, perquè, en primer terme, hi ha poques estrelles i pocs núvols de gas i pols pertanyents a la nostra galàxia que n’impedeixin la visió. En direcció a la Verge i a la Cabellera de Berenice, hi ha dos dels més importants cúmuls de galàxies.

Al punt més alt del cel hi ha una de les galàxies més atractives: l’M 51. El telescopi espacial Hubble ha proporcionat magnífiques imatges dels braços i del nucli d’aquesta galàxia doble, de la constel·lació dels Gossos de Cacera.

I alçant la mirada cap el nord, es veu, majestuosa, la constel·lació de l’Óssa Major, del Carro Gran.

Tot això, a la primavera, a l’estació que s’estrena amb l’equinocci.