Quan mirem al firmament, les estrelles semblen fixes, immòbils. El terme firmament indica, precisament, la fermesa, la quietud de l’esfera celestial arreu de la qual veiem les estrelles.

Antigament es considerava que hi havia dues classes d’astres: els astres mòbils (com el Sol, la Lluna i els planetes), i els astres fixos, aparentment estàtics, les estrelles. El astres mòbils conformaven el món imperfecte; més enllà hi havia el regne dels astres fixos, el món de la perfecció sobrenatural.

Al segle XVIII, l’astrònom anglès Edmund Halley, descobridor de la periodicitat dels cometes -per això el cometa Halley porta el seu nom- va elaborar un extens catàleg d’estrelles.

Halley va advertir que almenys tres estrelles, Sírius, Proció i Arcturus, havien canviat clarament de posició des del temps dels grecs. Com que aquestes estrelles es compten entre les més lluminoses del cel, Halley va deduir que són a prop nostre -per això n’havia advertit els desplaçaments- i que les estrelles, en general, havien de tenir algun moviment, tot i que resulta inapreciable a causa de la llunyania. Halley tenia raó.

Els moviments propis de les estrelles es deuen a dues causes: d’una banda, la nostra galàxia gira i el Sol es desplaça. Per tant, mirant el paisatge des del Sol veiem com canvia la perspectiva de les estrelles pròximes respecte de les llunyanes.

L’altra causa és que moltes estrelles es mouen independentment, sigui perquè s’allunyen -o s’apropen- respecte de nosaltres, sigui perquè es disgreguen dels cúmuls en els quals s’han format.

Per exemple, les estrelles de la constel·lació de l’Óssa Major mostren una configuració molt coneguda, la d’un carro. Doncs bé, aquest carro és transitori.

Aquí veiem l’Óssa Major tal com era fa cent mil anys. Tal com és ara, i tal com serà d’aquí a cent mil anys.

Actualment es coneixen molt bé els moviments de moltes estrelles, per insignificants que siguin. Per exemple, es coneix el desplaçament del cúmul obert anomenat Híades, a la constel·lació del Toro.

Les Híades estan a uns 130 anys llum de nosaltres, són molt disperses i no tenen nebulositats entre si, cosa que demostra la seva relativa vellesa. Totes es mouen a la velocitat de 50 quilòmetres per segon en direcció a la veïna constel·lació d’Orió, i s’allunyen de nosaltres. Fa 800 mil anys, les Híades eren, com si diguéssim, aquí mateix.

Actualment, les Híades constitueixen un cúmul que ocupa en el cel una extensió unes 12 vegades la mida de la Lluna. D’aquí a 50 milions d’anys es veuran com la meitat de la Lluna.

Antigament l’univers es creia format per la Terra, més sis esferes o cels en moviment, amb el Sol i els planetes Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, i finalment el cel amb les estrelles, immutable, perfecte i etern. El setè cel, que encara es diu.