La constel·lació del Centaure conté l’estrella més pròxima a la Terra, després del Sol, i una estrella que s’assembla al Sol.

El Centaure és una constel·lació que comprèn un bon tros del firmament. Com més al sud, com més baixa és la latitud, més àmplia és la zona del Centaure que es pot contemplar. Des d’Algèria, aproximadament, es veu completa.

El Centaure, un ésser fabulós, mig home, mig cavall, va protagonitzar diverses manifestacions artístiques, com ara els relleus del Partenó d’Atenes i l’Odissea d’Homer. Representava el domini dels instints sobre l’esperit. En la constel·lació del Centaure, a la pota davantera de la figura mítica, hi ha una estrella molt vistosa: Alfa.

En aquesta imatge, Alfa és l’estrella del centre. L’Alfa és la tercera estrella més brillant del firmament, darrere de Sírius i de Canop.

Alfa del Centaure és, en realitat, un conjunt de tres estrelles unides gravitatòriament. Després del Sol, són les tres estrelles més pròximes a la Terra.

Pel que fa a les dimensions, dues de les estrelles d’Alfa són com el nostre Sol. La principal és del mateix tipus d’estrella, però és molt més vella: té uns deu mil milions d’anys, el doble del Sol. No trigarà gaire a morir.

L’estrella més petita és una nana vermella molt lluminosa. Es coneix com Pròxima del Centaure, perquè és l’estrella més pròxima a la Terra, després del Sol. La llum de Pròxima triga uns 4 anys a arribar-nos.

Pròxima del Centaure es troba molt lluny de l’estrella principal, tan lluny que s’ha dubtat si pertany al conjunt. De tant en tant, té sobtades erupcions. El Sol també en té, però les de Pròxima són molt més intenses. Són erupcions de curta durada. Vistes des de la Terra, l’augment de lluminositat dura apenes cinc minuts.

L’estrella principal d’Alfa del Centaure s’acompanya d’una altra estrella que li dóna voltes amb una òrbita molt excèntrica. Entre elles la distància oscil·la entre 10 i 50 vegades la que hi ha entre la Terra i el Sol.

L’estrella principal d’Alfa del Centaure és similar al nostre Sol en molts sentits. S’ha calculat que, dins d’una zona molt estreta al seu voltant, es donen unes condicions favorables perquè hi hagi planetes i, en particular, planetes com el nostre.