L’astronomia enriqueix el coneixement humà però no és, actualment, una ciència d’aplicació social com ho és, per exemple, la medicina. Durant mil·lennis, però, l’astronomia va tenir una aplicació ben pràctica i fonamental: la navegació.

Per un vaixell enmig del mar, els únics referents són els astres: de dia, el Sol, i de nit, les estrelles. Com que l’estrella Polar assenyala la posició del nord, semblaria que, una vegada localitzada al cel, els antics navegants no havien de tenir dificultats per orientar-se. Però l’estrella Polar, a l’antiguitat, no existia.

L’estrella Polar assenyala el pol nord, però això és un fet casual del nostre present. Fa mil anys, aquesta estrella no estava a prop del pol, i, per tant, no podia servir d’orientació com ara. I més enrere, fa dos o tres mil anys, no hi havia cap estrella polar destacada.

Sense estrella Polar, de nit calia prendre com a referència diverses estrelles i mesurar, durant hores, els seus angles respecte de la vertical i de l’horitzó. Aleshores, s’imaginava el cercle que traçaven les estrelles en el firmament: el centre d’aquest cercle indicava el nord. El problema era que, des d’un vaixell en moviment, prendre mesures precises era molt difícil.

El sud es pot conèixer mesurant la posició del Sol al migdia, però per això cal un rellotge que indiqui quin és exactament el moment del migdia, i antigament no hi havia rellotges prou precisos per a fer-ho. El sud també es pot saber mesurant l’alçada del Sol sobre l’horitzó: quan el Sol és al punt més alt, es troba en direcció sud. Però per això calen mesures molt acurades de l’angle, difícils de fer sobre un vaixell.

L’orientació respecte al nord, o al sud, era fonamental per determinar el rumb d’una nau. Però, quan els viatges eren llargs, calia, a més, saber la posició geogràfica del vaixell. Això encara era més complicat d’obtenir.

La posició d’un vaixell ve determinada per la latitud, d’una banda, i la longitud, d’altra. Pel que fa a la latitud, es podia determinar mesurant l’alçada sobre l’horitzó i, a continuació, comparar-la amb unes taules que relacionaven, segons l’època de l’any, aquesta alçada amb la latitud.

La longitud, en canvi, era impossible de calcular: no hi havia cap mitjà astronòmic que permetés deduir-la. De fet, el viatge de Colom a Amèrica, i el destí imprevist al qual va arribar, va ser la conseqüència d’equivocar, notòriament, l’estimació de la longitud de les caravel·les.

Per fi, al segle XVIII, l’anglès John Harrison va trobar la solució: un cronòmetre portàtil al qual no afectava el moviment del vaixell. Amb aquest cronòmetre es podia conèixer l’instant del migdia i, al comparar-lo amb la posició del Sol, conèixer la latitud i la longitud, tot a la vegada. El cronòmetre de Harrison va resoldre, definitivament, els problemes dels navegants.

Avui dia, els vaixells i els avions naveguen amb una precisió de metres amb un sistema anomenat GPS.

El GPS funciona gràcies als satèl·lits que ronden la Terra, de manera que la navegació continua depenent, com sempre, de l’espai.