Plèiades


 

Segons com, mirant la nit, s’hi veu un petit grup d’estrelles, en forma de rectangle i una curta cua. Sovint es confon amb el Carro petit, l’óssa Menor, però no ho és. Es tracta de les Plèiades.

Les Plèiades són dins dels límits de la constel.lació del Taure, a més de 400 anys llum de la Terra. A ull nu s’hi poden comptar bé 7 estrelles; en condicions òptimes se n’arriben a veure 9.

La proximitat de les Plèiades entre si ha cridat sempre l’atenció. Popularment, han rebut noms curiosos com ara les set germanes, les set verges, les set cabretes… Però són més de set estrelles: amb uns binocles se’n poden comptar unes quantes dotzenes, i amb un telescopi senzill, diversos centenars.

Amb un telescopi gros, el paisatge canvia: no tan sols es veuen les estrelles, sinó que, entremig, hi ha núvols filamentosos que rodegen les estrelles més brillants. En realitat, els núvols es troben repartits per tot l’espai del grup, però només els veiem al voltant de les estrelles perquè els il·luminen.

Les Plèiades són estrelles molt joves formades fa pocs milions d’anys. Els gasos que ara veiem són, precisament, les restes de la nebulosa original, que encara no han estat absorbits per les estrelles. D’aquí a uns quants anys, els gasos hauran desaparegut i les estrelles s’hauran enriquit químicament.

A les Plèiades, uns astrònoms espanyols hi van descobrir unes estrelles anomenades marrons.

Una estrella marró és el resultat d’una acumulació de gas massa petita, i d’una temperatura massa baixa per a la combustió d’aquest gas. Una pseudo-estrella, vermella i fosca.

Les estrelles principals de les Plèiades, les que es veuen a ull nu, són molt més grosses que el Sol i molt més calentes. La seva vida serà breu perquè fan uns processos de combustió molt més intensos que el Sol, d’una vida molt més llarga i tranquil·la.

Les estrelles de les Plèiades acabaran explotant i formant el que es coneix com supernoves. Per la seva banda, el final del Sol serà, afortunadament, molt més plàcid.