Paraules clau: fotografia, Lluna, telescopi
Quan la Lluna es troba en quart creixent, el Sol la il·lumina des d’una posició de 90 graus exactes. És una situació ideal per observar-la: ho saben bé els astrònoms i els aficionats.
Quan la il·luminació solar és tangencial, si mirem les muntanyes i els cràters de la Lluna amb un telescopi els veurem molt millor. Les ombres n’accentuen els relleus i permeten apreciar els detalls més petits: tot un plaer per al bon observador.
Al segle XIX i a començaments del XX, els telescopis eren de tipus refractor, sovint molt voluminosos i poc potents. Eren telescopis amb molt poca capacitat de captació de llum, per això no eren adequats per mirar nebuloses o astres febles i es dedicaven, preferentment, a l’observació dels astres brillants, com la Lluna i els planetes.
Eren grans màquines de ferro i llautó amb complicats mecanismes que els feien moure com les agulles d’un rellotge. D’aquesta manera seguien automàticament els astres, contrarestant el moviment de la volta del cel. Com que la fotografia encara no s’havia desenvolupat, l’única manera d’enregistrar les observacions d’aquests telescopis era dibuixant-les.
L’astrònom s’asseia als graons d’una escala i, mirant per l’ocular del telescopi, dibuixava pacientment els cràters i les muntanyes que veia a la Lluna. Després, els esbossos es passaven en net per fer-ne bonics gravats.
Però els astrònoms no només dibuixaven el que veien pel telescopi. N’hi havia que de les mirades en feien escultures.
Al segle XIX, els anglesos James Nasmyth i James Carpenter van fer nombroses maquetes de regions lunars observades amb telescopi. A continuació, fotografiaven aquestes maquetes amb la il·luminació adequada i obtenien fotografies que semblaven, talment, fetes amb el telescopi.
L’escultor barceloní, Dionís Renart, aficionat a l’astronomia, va fer el mateix. Aquestes són unes reproduccions del cràter Copèrnic de la Lluna, fetes per Renart, amb la il·luminació corresponent al quart creixent, d’una banda, i al quart minvant, d’altra.
Després, la fotografia va ocupar el lloc d’aquests dibuixos i d’aquestes escultures. I actualment, l’exploració amb naus espacials ha rebaixat considerablement l’interès per la fotografia convencional de la Lluna.
Avui dia, qualsevol aficionat, amb un telescopi relativament petit, està en condicions d’obtenir imatges ben espectaculars que mostren zones de la Lluna força ampliades.
Tot i així, encara queda algun astrònom-artista. Per exemple, l’anglès Harold Hill, que fa aquarel·les i dibuixos d’estil puntejat a partir de les pròpies observacions de la Lluna. A més, hi incorpora nombroses referències per qui vulgui mirar les mateixes regions lunars amb telescopi.
Abans, la Lluna convocava astrònoms que havien de ser, en bona part, artistes. Ara, els astrònoms són matemàtics, informàtics…, científics a qui no cal dibuixar ni esculpir res.