La constel·lació de la Verge és una de les regions del cel on hi ha menys estrelles de la nostra galàxia. Això fa que la zona sigui ideal per observar galàxies llunyanes.

Amb un telescopi, a la constel·lació de la Verge s’hi veu un punt de llum gairebé insignificant. A començaments dels anys seixanta, aquest punt va fer parlar molt.

Els radiotelescopis de l’època captaven radiacions a diferents indrets del firmament que no es podien associar amb cap astre conegut òpticament.

Una d’aquelles radiofonts, que és com s’anomenen les fonts de radiació provinents de l’espai, estava situada a la constel·lació de la Verge, precisament en aquell lloc on no es veia cap astre significatiu.

Un dia de 1960, la Lluna havia de passar per davant d’aquella radiofont sense identificar. Aprofitant-ho, els astrònoms del radio-observatori de Parkes, a Austràlia, van enregistrar el senyal de l’objecte misteriós mentre la Lluna s’hi apropava.

El senyal era continu, fins que hi va arribar la Lluna. Aleshores va disminuir d’intensitat i, al cap d’uns segons, va tornar a disminuir fins que va desaparèixer. Era evident que la Lluna havia ocultat dues radiofonts.

Gràcies a aquell registre es va saber, d’una banda, que l’astre misteriós era doble, i de l’altra, la ubicació exacta de les radiofonts, ja que es coneixia la posició de la Lluna.

La sorpresa va ser encara més grossa quan els telescopis òptics van apuntar a aquell lloc del cel. Allí no hi havia cap estrella peculiar, ni cap nebulosa.

Allí només hi havia un punt insignificant, un punt quasiestel·lar. De quasiestel·lar en va resultar la denominació quàsar, que és com es coneix, avui dia, un astre que emet un intens senyal de ràdio.

El telescopi de Monte Palomar, als Estats Units, va fotografiar-lo i va mostrar que no es tractava d’una estrella, sinó d’un astre amb un raig de gasos. Més endavant, analitzant les línies de l’espectre, es va descobrir que el quàsar era entre les galàxies llunyanes, a tres mil milions d’anys llum de la Terra.

Des d’aleshores s’han estudiat centenars de quàsars. Tots són a distàncies enormes i emeten centenars de vegades més energia que una galàxia normal. Molts d’ells són dobles i llancen rajos de matèria en totes direccions.

Els quàsars no són astres exòtics ni misteriosos. Són nuclis actius de galàxies molt llunyanes, de galàxies en formació, de quan l’Univers era jove.