Una de les estrelles més lluminoses del cel és Sírius. És una estrella relativament pròxima: és només a 9 anys llum de distància.

Sírius és tan brillant que, quan és a poca altura sobre l’horitzó, la turbulència atmosfèrica la fa centellejar constantment, amb ràpids canvis de colors. Però Sírius és una estrella pacífica, dues vegades més gran que el nostre Sol i una mica més calenta.

A l’antic Egipte, Sírius era coneguda com Sothis. Els egipcis tenien bons motius per venerar-la: cada any, a finals de juny, es produïa la sortida helíaca de Sothis; és a dir, començava a veure’s l’estrella coincidint amb l’inici de la crescuda del riu Nil, un fet fonamental per a l’agricultura i per al benestar del poble egipci.

Sírius no és una estrella qualsevol. Com que és a prop, el seu desplaçament visual per davant de les estrelles llunyanes és considerable. En els últims dos mil anys s’ha mogut pel firmament uns 44 minuts d’arc, com una vegada i mitja el diàmetre de la Lluna.

El 1834, Friedrich Bessel, un astrònom alemany, va adonar-se que Sírius no es movia pel firmament en línia més o menys recta, com era d’esperar, sinó que ho feia de manera ondulant. Bessel va suposar la presència d’una estella companya que giraria al seu voltant com si fos un satèl·lit. L’estrella, però, era massa petita per veure-la, ja que Sírius enlluerna.

Uns quants anys després, el nord-americà Alvan Clark feia proves amb un gran telescopi acabat de construir per ell mateix. Va enfocar-lo a Sírius i va veure, per primera vegada, l’estrella companya.

Que una estrella tan petita fos capaç de desplaçar-ne una altra de molt més gran de la seva trajectòria va intrigar a tothom. Amb el temps ha quedat clar que l’estrella acompanyant de Sírius no és una estrella qualsevol: és una nana blanca d’alta densitat.

La nana blanca de Sírius brilla milers de vegades menys que l’estrella principal, però la seva massa només és la meitat. Proporcionalment, equival a comprimir el Sol en un astre petit com la Terra.

Les nanes blanques són estrelles que han expulsat la major part de les seves capes d’hidrogen i d’heli, i formen nebuloses espectaculars al seu entorn.

Com a estrella que no passa mai desapercebuda, a Sírius no li falten mirades. Tampoc no li falten noms: se la coneix com l’espurnejant, la capdavantera dels habitants del cel, l’estrella del Nil…