Supernova

 

Edu3.cat

 

Quan una estrella és de mida gran, acaba la seva vida, en tots els casos, esclatant. Quan esclata, es converteix en una supernova.

El nom de supernova ve d’una època en la qual no se sabia que aquestes estrelles no són, precisament, noves, sinó tot el contrari: velles.

Les supernoves se solen detectar en galàxies llunyanes, però, de vegades, se’n troben a prop. Una de les últimes descobertes es troba a la galàxia M 74, relativament pròxima, a la constel·lació dels Peixos.

La supernova més espectacular de totes les que s’han detectat va esclatar el 23 de febrer de 1987, en una galàxia satèl·lit a la nostra: la Núvols Grans de Magalhaes.

Hi va haver un abans i un després de l’explosió. La imatge permet intuir el formidable paroxisme de la supernova quan esclata. En pocs dies, la lluminositat es va esvair. Ara només en queda un petit residu extremadament dens: una estrella de neutrons.

La supernova de 1987 va ser important per la seva proximitat, i perquè es tracta d’un nou tipus de supernova. L’estrella que va esclatar no era una gegant vermella, com sol succeir, sinó una gegant blava, una estrella d’altíssima temperatura. A més, es va comportar de manera diferent a l’habitual.

Anys després de l’explosió, es van poder fotografiar les restes de l’esclat. Enmig de les moltes estrelles que hi ha a la zona, s’hi veuen uns anells de gas despresos per la supernova.

No s’esperava una estructura resultant com aquesta. El normal és que el gas llençat per l’explosió s’escampi per l’espai en forma de bombolla, com aquesta deposada per la supernova que va esclatar el 1572.

Els núvols de l’estrella de neutrons de la supernova de 1987 formen, actualment, tres anells: dos d’externs, grans, i un d’intern, en el mateix pla de l’estrella, petit i molt més dens. Tots aquests anells s’estan expansionant. El punt brillant del centre no és pròpiament l’estrella, sinó la part més il·luminada del núvol que ho envolta tot. L’anell intern fa un any llum de diàmetre, i el gas que conté és plasma a una temperatura d’uns 10 milions de graus.

Se suposa que l’estrella devia ser una gegant vermella al final de la seva vida. Desprenia gas lentament, i formava una gran bombolla. Al voltant seu, hi havia una altra estrella més petita. Aquesta estrella petita va ser absorbida per la gran; això va fer que augmentés la temperatura, i es convertís en una gegant blava.

Quan va explotar, va llençar a l’espai enormes quantitats de partícules que formen, actualment, l’anell interior. El nucli es va convertir en una estrella de neutrons, amb un potent camp magnètic que focalitza les radiacions en dos dolls oposats molt intensos. Com que l’estrella gira, aquests dolls interaccionen amb les partícules integrants de la bombolla primitiva, i creen els dos anells de l’exterior.

L’esclat d’una supernova és considerat el fenomen més violent de l’Univers. Les seves imatges evoquen el conflicte entre les forces, immenses i inescrutables, que el regeixen.