Taques solars

Tema: El Sol

Paraules clau: , ,

Edu3.cat

El Sol sembla blanc i pur però, en realitat, té taques. Els astrònoms mesopotàmics i els xinesos, de fa tres o quatre mil anys, ja van deixar-ne constància escrita.

El Sol enlluerna i, per tant, no es pot mirar directament. Molt menys amb telescopi, ja que cremaria la vista. Per veure les taques del Sol es pot utilitzar un mètode ben senzill: projectar la imatge del telescopi sobre una pantalla.

Tot el Sol és gasós i té un intens camp magnètic. A la superfície, aquest camp magnètic dóna lloc al desplaçament dels gasos, i a les anomenades zones actives, llocs on apareixen i evolucionen les taques més grans.

Les taques neixen com punts molt petits entre la granulació de la superfície solar, deguda a les columnes de gasos que procedeixen de l’interior, anomenades espícules.

De tant en tant, entre les espícules comença a créixer una zona fosca, més profunda, que acaba sent el nucli de la taca. Al nucli hi ha gasos a 4.000 graus de temperatura, uns 2.000 menys que la superfície en general.

Per això veiem les taques fosques, tot i que no són negres. Al seu entorn es forma una aurèola d’intensitat intermèdia, una penombra constituïda per corrents filamentosos de gasos.

El nucli minúscul va creixent i es converteix en un nucli doble mentre s’hi afegeixen altres taques petites.

No sempre les taques arriben a tenir la mida més gran, la majoria es queden a mig camí. Però en èpoques de màxima activitat poden arribar a tenir estructures enormes i molt complexes. El procés de formació d’una taca pot durar hores, dies, fins i tot mesos, depenent de l’envergadura.

Al mes de març de 2001, al Sol va aparèixer el grup de taques més gran dels últims 10 anys.

El grup feia un diàmetre unes 10 vegades el diàmetre de la Terra, per això era perfectament visible a ull nu (amb la deguda protecció, esclar) o bé durant les sortides o postes del Sol, quan l’atmosfera filtrava la llum.

Per causa del moviment de rotació del Sol, aquest grup va acabar arribant al limbe de l’estrella. Aleshores es va veure damunt seu una gran fulguració, una gran flamarada, una de les més intenses observades en els darrers vint-i-cinc anys.

Dèiem abans que les taques del Sol es coneixen des de fa mil·lennis. Doncs bé, durant segles es va fer creure, per motius religiosos, que el Sol era immaculat, i que, tot i la seva evidència, les taques eren inexistents. Fins a l’època de Galileu, quan diversos astrònoms van mostrar-les de manera indiscutible amb els llargavistes.