De vegades, durant la nit, es veuen estrelles que centellegen, que tintil·len, com si llancessin guspires.

Normalment, aquestes oscil·lacions de la lluminositat es deuen als corrents d’aire de l’atmosfera de la Terra. A causa de les diferents temperatures de l’aire de les altures, la llum de les estrelles es refracta i sembla variar d’intensitat. Però, en general, la lluminositat de les estrelles és estable.

Tanmateix, hi ha algunes estrelles que varien de lluminositat per si mateixes. Per exemple, la RT de la constel·lació del Cigne, una estrella relativament fàcil d’observar perquè emet força llum.

En canvi, de vegades, es fa molt difícil de distingir. Fins i tot, cal ajudar-se d’un telescopi molt potent per veure-la. Arriba a brillar centenars de vegades menys de l’habitual.

Amb el temps, la RT del Cigne recupera la lluminositat. El cicle es repeteix indefinidament, encenent-se i apagant-se cada 190 dies. És una de les estrelles anomenades polsants.

Les polsants són estrelles velles molt inestables. Són com grans globus d’hidrogen, centenars de vegades més grans que el Sol però amb una superfície més freda.

Un dels primers a adonar-se del fenomen de les estrelles polsants va ser l’alemany Hevelius, el 1662. Mirant amb un dels primers telescopis, va observar una estrella polsant que hi ha a la constel·lació de Balena.

Sorprès i admirat, li va posar el nom de Meravellosa, nom que encara perdura però llatinitzat: Mira Ceti.

A ull nu, aquest meravellosa estrella polsant passa de ser una estrella relativament lluent a desaparèixer de la vista durant més de dos-cents dies. Pulsacions, batecs a escala espacial.