Toro

 

Edu3.cat

 

Al firmament hi ha una constel·lació ben coneguda: Taurus, el toro. Doncs bé, al toro hi ha escrita la història d’una estrella.

Antigament, la constel·lació del Toro era molt més popular que ara. L’arribada del Sol al Toro significava el començament de l’any agrícola: per tant, constituïa un esdeveniment de primera magnitud per tothom.

Al Toro hi ha la que es coneix com la nebulosa del Cranc. És a uns 6.000 anys llum de la Terra. Amb un petit telescopi es veu com un núvol minúscul, aparentment sense importància.

Però, al contrari, la nebulosa del Cranc és molt significativa. Fa uns mil anys, uns astrònoms xinesos van deixar escrit que en el cel d’aquella regió havia aparegut una estrella que, en poques hores, va arribar a brillar com la Lluna.

La nova estrella es va veure de dia durant gairebé tres setmanes, i de nit durant dos anys. Però, a poc a poc, es va anar afeblint fins que va desaparèixer. Un mil·lenni després, sabem què va passar.

Aquella estrella havia estat, originalment, molt més gran que el Sol, i molt més calenta. Al final de la seva vida, va explotar i va iniciar una expansió llençant a l’espai la major part de la seva matèria.

Els xinesos en van veure l’explosió i, nosaltres, mil anys després, en veiem aquesta expansió. Precisament, la nebulosa del Cranc.

L’estrella, en l’estadi de l’explosió, és coneguda com a supernova, un nom no gaire apropiat que prové de quan es creia que l’augment de la brillantor implicava el naixement d’una nova estrella, quan en realitat se’n desintegra una de vella. De l’estrella que veien els xinesos ara en queda, al centre de la nebulosa, un cos minúscul però extraordinari: una estrella de neutrons.

Una estrella de neutrons és com deu vegades el Sol, concentrat en un diàmetre de poques desenes de quilòmetres. Cada centímetre cúbic de matèria pesa 20 milions de tones; tot i així, fa 30 voltes per segon. El descomunal camp magnètic resultant fa que la llum surti de l’estrella en forma de rajos; des de la Terra, es veuen 30 flaixos per segon. És allò el que es coneix com un púlsar.

Aquest púlsar no s’acabarà aquí. S’anirà fent cada vegada més menut i més dens, per la mateixa força de gravetat, fins que la llum pròpia hi quedarà atrapada per sempre.

Al centre de la nebulosa del Cranc hi quedarà un forat negre. De l’esclat a la foscor absoluta: la història d’una estrella.