Xocs galàctics

Edu3.cat

També es pot veure via YouTube

La Via Làctia es una galàxia més aviat aïllada en l’espai. Les galàxies veïnes més pròximes a la nostra són dues galàxies que només es veuen des de l’hemisferi sud.

Es tracta dels Núvols de Magalhaes, perquè va ser aquest explorador qui per primera vegada va deixar documentat que al cel del sud hi ha com dos núvols d’estrelles.

A l’Univers hi ha moltes galàxies que no estan soles. Hi ha galàxies dobles, com aquest conjunt conegut com les galàxies de les Antenes. Les protuberàncies del conjunt estan formades per milions d’estrelles i núvols de gas i pols.

Aquestes peculiars estructures són causades per la interacció gravitatòria entre les dues galàxies. Eren galàxies de tipus espiral, com la nostra, fins que es van trobar i van iniciar un moviment de translació entorn d’un centre comú de gravetat. Aleshores van començar a deformar-se i a llançar gas i estrelles molt lluny. De manera que, en determinades circumstàncies, la força de gravetat, en lloc de fer xocar dos cóssos, fa un efecte contrari: llança la matèria molt lluny.

La relativa densitat de galàxies, dintre l’Univers, fa que el xoc entre galàxies sigui un esdeveniment relativament freqüent. L’espectacle és extraordinari.

La forma d’anell d’aquestes galàxies és el resultat del xoc entre si. La galàxia més petita, que les ha travessat per dins, ha provocat que la matèria de la galàxia principal s’escampés per l’espai i que formés un gran cercle, un gran anell de matèria.

Aquesta és una galàxia coneguda popularment com La Roda del Carretó. Es troba a la constel·lació de l’Escultor, a 500 milions d’anys-llum de la Terra.

Quan les dues galàxies es van trobar, la interacció gravitatòria va produir una ona de xoc en el gas de la principal, i el va expulsar cap a l’exterior a una velocitat de 360 mil quilòmetres per hora. És l’anell que ara veiem. Al centre hi queden les restes de la galàxia principal, mentre que la petita ja es troba lluny.

En lloc de destrucció, la concentració de gasos en diversos punts de l’anell dóna lloc al naixement de noves estrelles. Mentrestant, al nucli central s’hi formen unes zones fosques per l’explosió d’estrelles supernoves, nodrides amb la matèria de la galàxia intrusa. El gas llançat per les supernoves està format per elements complexos. A partir d’ara, les estrelles naixeran molt més enriquides que les primitives.

I per un procés d’enriquiment acumulatiu, aquestes estrelles donaran lloc a uns planetes, i alguns d’aquests planetes, si les condicions són favorables, acabaran acollint la vida. Podem dir, doncs, que la història comença amb l’esclat d’una supernova.