Orió és una de les constel·lacions que més bé es veuen a l’hivern.

Les estrelles principals d’Orió destaquen sobre el cel formant un gran rectangle. Orió ha estat objecte de les mirades dels astrònoms des de molt antic.

Al temple de Dendera, a Egipte, hi ha un baix relleu que mostra les estrelles d’Orió junt amb l’estrella veïna Sírius. I als textos de les piràmides de la cinquena dinastia també s’hi fa referència.

Orió conté astres molt interessants. Per exemple, l’estrella més brillant de la constel·lació és una de supergegant, una de les més grans que es coneixen. S’anomena Betelgeuse i es distingeix perfectament a ull nu.

Després del Sol, Betelgeuse va ser la primera estrella de la qual es va fotografiar el disc, a començaments dels anys setanta, tot i la dificultat que això suposa, perquè és a més de 500 anys-llum, una distància molt gran tractant-se d’una estrella. Betelgeuse brilla com 14 mil sols.

A l’altre costat de Betelgeuse hi ha Rigel, la segona estrella més gran en lluminositat d’Orió. Tot i la seva brillantor, encara és més distant: uns 900 anys-llum. Betelgeuse i Rigel formen dos dels angles del gran rectangle que Orió configura al firmament. Al mig d’aquest rectangle hi ha tres estrelles gairebé iguals.

L’estrella de l’est il·lumina un núvol de gas i de pols esplèndid. Es tracta de la nebulosa Cap de Cavall, anomenada així per la seva forma semblant a un cavallet de mar.

Més al sud hi ha el conjunt format per les nebuloses M 42 i M 43. La M 42 és la nebulosa més brillant del cel, la més popular, i la més observada pels aficionats a l’astronomia. Resulta visible a ull nu, com un petit núvol. És una immensa massa de gas i de pols on neixen constantment estrelles.

El Telescopi Espacial Hubble mostra la M 42 amb tota mena de detalls. Al nord de la M 42 hi ha una altra nebulosa destacada: la M 43, també molt brillant, però més petita.

No és una casualitat que a Orió hi hagi tal quantitat de magnífiques nebuloses. En realitat, totes formen part d’una sola nebulosa que embolcalla la constel·lació sencera.

El que passa és que els núvols només els veiem si enmig hi ha estrelles que els il·luminin. En la major part de la constel·lació, els núvols no tenen lluminàries que els facin visibles. Però ens els podem imaginar.

A l’antiga Grècia, Orió era un gegant. A la Sibèria, un arquer. Pels maoris, Orió formava part, junt amb les Plèiades i la Creu del Sud, d’una canoa llegendària.

Quan mireu Orió, imagineu-hi el que vulgueu.