Abecedari


 

Una de les constel·lacions molt visibles, sobretot a l’estiu, és la constel·lació del Cigne. Es troba dins la franja de la Via Làctia, en una zona de molta densitat d’estrelles.

El nom de cigne prové de les estrelles principals, que formen una mena de creu que sembla un cigne en ple vol, amb les ales obertes. Al segle XVII, alguns astrònoms cristians van intentar, sense èxit, canviar-li el nom i convertir-la en la Creu de Santa Elena.

Identificar les estrelles de les constel·lacions prenent com a referència dibuixos d’animals o de personatges mitològics era molt discutible i poc pràctic.

Per exemple, per referir-se a una determinada estrella de la constel·lació del Cigne, caldria dir: La tercera estrella que hi ha al coll del Cigne, començant a comptar des de la més brillant que hi ha al bec, prop de l’ull, i seguint en direcció austral…

Per identificar millor les estrelles d’una constel·lació, l’astrònom Johann Bayer, va proposar, al segle XVII, de fer servir les lletres de l’abecedari grec, segons un ordre decreixent de lluminositat.

Així, l’estrella més brillant d’una constel·lació s’anomena Alfa, la segona en lluminositat, Beta, la tercera Gamma… Aquest sistema se segueix utilitzant avui dia, de manera que l’estrella referida abans, situada al coll del Cigne, es coneguda com Xi, perquè és, segons Bayer, la setzena en brillantor.

De tota manera, si Bayer hagués observat Xi del Cigne amb cert detall, no hauria sabut quina lletra assignar-li, perquè és una de les estrelles variables més rellevants del firmament. La variabilitat de Xi va ser descoberta, justament, uns anys després del nomenament de Bayer.

Xi és una estrella supergegant vermella, de les més fredes que es coneixen. La seva temperatura superficial és d’uns 1.700 graus, gairebé 5 vegades menys que la del nostre Sol. Les seves oscil·lacions són enormes. En mig any passa de ser perfectament visible a ull nu a requerir un telescopi molt potent. Al pic màxim, arriba a brillar 1.500 vegades més que quan és feble.

La variació és produeix perquè l’estrella s’infla i es desinfla periòdicament, cada 407 dies. Les capes externes de l’estrella, d’hidrogen i d’heli, es comprimeixen i absorbeixen energia; aleshores, l’estrella emet menys llum. Quan arriba al diàmetre mínim, es reinicia l’expansió, durant la qual es produeix la màxima brillantor.

Després disminueix la lluentor a poc a poc, fins que desapareix de la vista. És un fenomen característic de les gegants vermelles, però, en el cas de la Xi del Cigne, és molt acusat.