La Lluna, el nostre satèl·lit, és un astre relativament gran en comparació amb el planeta entorn del qual gira. En aquest sentit, la Lluna només és superat pel satèl·lit Charont de Plutó. Però, en termes absoluts, la Lluna no és pas el satèl·lit més gran del Sistema Solar.

Ió, Ganimedes i Callisto, satèl·lits de Júpiter, i Tità, el satèl·lit de Saturn, són més grans que la Lluna. El més gran de tots és Ganimedes.

En la majoria de satèl·lits abunda el gel d’aigua, un element molt comú en les zones externes del Sistema Solar. Ganimedes és el satèl·lit que en té més: se suposa que entre un 40 i un 50% de la seva massa és gel, un gel ple d’esquerdes que recorda les plaques de gel flotants que hi ha als pols terrestres.

Sabem que les esquerdes als pols terrestres es produeixen perquè el gel, sòlid, s’està movent sobre un fluid -l’aigua de sota. Per això se suposa que a Ganimedes, sota les capes del gel, hi pot haver aigua en estat líquid.

En aquest sentit, Europa és molt similar. Algunes de les esquerdes d’Europa tenen més de tres mil quilòmetres de longitud, i desenes de quilòmetres d’amplada. Són esquerdes fosques, ja que, a mesura que les plaques de gel es separaven, l’espai s’anava reomplint de més material fluid, però barrejat amb roques, pedres o pols.

Sobre el gel es distingeixen senyals d’impactes produïts per la caiguda de grans meteorits o d’asteroides. Una manera de saber l’antiguitat de les plaques de gel consisteix a observar la quantitat de cràters: una superfície vella, de milers de milions d’anys, haurà rebut més impactes que una jove, de milers d’anys.

Els especialistes en biologia extra-terrestre estan molt interessats a estudiar aquests dos satèl·lits, Ganimedes i Europa. Perquè, si hi ha aigua al subsòl, hi podria haver algun tipus de vida.

És més, se suposa que la vida a la Terra podria haver començat en fumaroles volcàniques a les profunditats dels oceans. Doncs bé, és possible que a Europa s’hi produeixin també fenòmens d’aquest tipus, ja que es troba a prop de Júpiter i pateix marees internes que fan que a l’interior la temperatura sigui relativament elevada. Aigua, i temperatura: dues claus per l’aparició de vida, que es donen, en particular, al satèl·lit Europa.

I al nostre satèl·lit, a la Lluna, hi ha gel? Efectivament, sí que n’hi ha. El 1996 la sonda Clementine va detectar l’existència de gel d’aigua al pol sud de la Lluna.

Dos anys després, una altra missió, la Lunar Prospector, va confirmar la presència de gel d’aigua al pol sud, i, a més, en va detectar també al pol nord. La presència de gel a la Lluna només és viable en el fons de cràters on mai arriba la radiació solar; en altres condicions, i degut a la manca d’atmosfera, l’aigua se sublimaria i desapareixeria ràpidament.

Els astres més pròxims en els que podria haver-hi alguna forma de vida són Mart, Europa i Ganimedes. En algun lloc de la Lluna hi ha gel d’aigua però és un astre massa fred per acollir la vida… tot i les passions de poetes que encén.